Unes vacances mitològiques

No... No he anat a l'Olimp, ni a Troia, ni he cavalcat a lloms del Centarure... Encara que molaria! XD
A no ser que plegar avellanes compti com a treball herculi i així entrar en la mitologia...
La veritat és que han estat unes vacances prou aprofitades, per ser que només han durat una setmana.
I el que les ha fet mitològiques (o així m'ho sembla) no ha estat l'esforç herculi, sinó les casualitats.
Primer, com ja he deixat entreveure, em va "tocar" anar al tros a acabar de plegar les avellanes abans que la pluja s'emportés les quatre que quedaven cap al tros del veí.
Ara que ja ha plogut, si n'ha quedat cap, els senglars en faran profit. Oink?
Bé, doncs, en un dels pals que suporten una mica de cobert que fem servir de sopluig i per a recollir aigua en una basseta, fa temps hi vam penjar una caseta de fusta per als ocells.
Com que queda força alta ja ni me'n recordava que hi era, i en adonar-me (altre cop) de la seva presència i veure l'estat en què es trobava, vaig decidir de treure-la.
Però... En mirar a l'interior vaig veure que hi havia restes recents de defecacions. Així que la vaig tornar a deixar tal i com estava.

Aquí és on va començar tot, la primera referència a la mitologia grega de les meves mini-vacances.
No sé a vosaltres, però a mi, aquesta caseta em recorda un ciclop. Amb un sol ull (sinó no seria un ciclop...), ensenyant un parell d'ullals enmig d'un somriure una mica sorneguer tot mirant-te des de dalt...
Ja li he posat nom a la caseta. Es dirà Polifem!

Dimecres al matí, a la matinada... De nit encara, eren quarts de cinc... Trolley en mà i sentint les lleganyes encara als ulls, ens dirigim, ma mare i jo, cap a agafar el bus que ens ha de portar a l'aeroport de Reus, per a agafar un vol d'aquests tirats de preu (sempre que no facturis maletes, ni paguis amb targeta que no sigui electron, ni vulguis preferència per pujar abans, ni contractis assegurança, ni...) amb destí a Santiago de Compostel·la.
Solcant el cel, direcció a l'oest, com si d'Apol·lo ens tractéssim, vam arribar al destí amb l'Astre Rei a l'esquena.
Santiago és una ciutat força interessant, però que amb un sol dia la pots recórrer. Sempre que no t'aturis a visitar cada església, convent, monestir... Crec que deu ser la ciutat amb més esglésies per m2, i que es retirin Roma i Ciutat del Baticà!
Això del peregrinatge ja és un bon negoci, ja!
Deuria ser el primer tipus de turisme programat! Els guies no portaven una bandereta, eren els que portaven la petxina! XD
Fins i tot en Mario ha fet el camí! Però el tio va d'hotel "pijo"...

Al balcó de l'Hostal de los Reyes Católicos.


Porxo del Pazo de Raxoi.


Façana principal de la Catedral de Santiago


Interior de la mateixa. No vaig poder veure el butafumeiro.
Tot i que vaig poder fer-lo brandar en un simulador que hi ha a l'exposició permanent "Galicia Dixital" que hi ha al Monestir de San Martiño Pinario, just al costat nord de la catedral.


Una pica al pati interior del Pazo Arcebispal, mentre esperem per visitar el palau.


I una de les visites més interessants a la catedral és la de les cobertes, des d'on es pot apreciar unes privilegiades vistes de la ciutat i de les places que l'envolten.


El que si que deu ser un treball herculi es netejar de líquens els murs de la catedral...


Tuno bueno, tuno muerto!
XD


Però des d'on millor es veu la catedral es des de ben lluny, i un dels millors punts és des del parc de La Alameda.


On també trobarem una peculiar estatua, Las dos Marías o Las dos en punto, d'un parell de iaies engalanades com adolescents al més pur estil decora... WTF!
Es veu que eren dues germanes que sortien a pasejar per aquest parc a les dues en punt, l'hora en que sortien els universitaris a dinar, així d'abillades en plan de "ligoteo"... No us recorden una mica a la Monyos?


Anirieu a sopar aquí?


Aaaaaaaagh! Mireu quin còctel trifàsic vaig trobar en una botiga de camisetes...
KitKat + Kill Bill + Hello Kitty (àlias Gatostiable)... Que la hierba os acompañe... XD

Al segon dia vam sortir ja de Santiago cap a Ourense i la Ribeira Sacra

M'encanta aquest tipus de cúpula.

Puente Viejo. I tant, que n'és vell, si és romà! XD


Passant també per paratges tan espectaculars com les gorges del Sil.


O racons tan tranquils com San Estevo Ribas do Sil,

que després de la seva restauració ha passat a ser un Parador.


I indrets misteriosos com San Pedro de Roca. Una petita església excavada a la roca i que conté tota una sèrie de tombes, totes desordenades i que encara no saben el perquè de la seva disposició.

I com que no només de mitologia clàsica i/o cristiana viu l'home...
Galicia ens duu una de les més riques cultures en creences paganes

En un bosc així, la dita "Meigas? Haberlas haylas" sembla que tingui més sentit! No us sembla?

I arribem al tercer i últim día en terres gallegues.
Camí de ferro i cap A Coruña hi falta gent!


Com podia anar a Galícia i no visitar una ciutat vora l'Atlàntic?

Un més que aconsellable passeig és el que ens porta pel Passeig dels Menhirs a través del Parc Escultòric de la Torre d'Hèrcules.


Amb cales i penyasegats.


Menhirs moderns i la Torre d'Hèrcules al fons.


Hèrcules a la nau dels Argonautes.


La Torre d'Hèrcules és un far construit pels romans al segle IIdC. Però la llegenda més extesa parla d'Hèrcules, d'aquí el nom, i afirma que va existir un gegant anomenat Gerió, rei de Brigantium, que obligava als seus súbdits a donar-li la meitat dels seus béns, incloent els seus fills. Un dia, els súbdits van decidir demanar ajuda a Hèrcules que va reptar a Gerió en un duel que durà ininterrompudament tres dies i tres nits. Hèrcules va derrotar el gegant, el va enterrar i va construir un túmul que va coronar amb una gran torxa. Prop d'aquest sepulcre, va fundar una ciutat amb el nom de Crunna, la primera dona que hi va arribar. Actualment, a l'escut de La Corunya hi apareix la torre sobre la calavera de Gerió.
Una de les tradicions mitològiques que acompanyen a la Torre d'Hèrcules des de sempre postula que el rei Hispan, nebot d'Hèrcules, va fer construir un grandiós mirall al capdamunt de la torre. Gràcies a ell, els vigies podien veure des de molt lluny la presència de naus de possibles enemics, i avisar d'aquesta manera la ciutat. Conscients d'aquest mirall, un poble conquistador va dissenyar una estratègia per assaltar La Corunya. Consistia en disfressar els vaixells amb arbres perquè semblessin illes flotants. Un cop van arribar prop de la torre van destruir el mirall amb fletxes, per desprès entrar a la ciutat. L'origen d'aquesta llegenda possiblement rau en el fet que en llatí a l'atalaia se l'anomena "especula", paraula que es pot confondre si tenim en compte que mirall en gallec se'n diu "espello". En català també es pot dir espill.

La Coruña és la ciutat que m'ha agradat més de les que he visitat a Galicia.
Hi heu estat? Què en penseu?

Però... Aquí no acaba tot!
En aquest viatge em vaig endur el portàtil i a estones perdudes vaig acabar de veure el dorama de Hataraki Man (molt prescindible) i començar a veure un altre dorama que hi tenia descarregat.
Es tracta d' Orthros no Inu (El Gos Ortros).


De la TBS.
Que si teniu l'oportunitat de veure, crec que no us en penedireu. Són només 9 capítols i tracten sobre dos joves, aparentment sense cap connexió, que tenen cadascun un poder sobrenatural.
Un pot guarir qualsevol malaltia o ferida només tocant amb la mà. I l'altre, tot el contrari, només tocant algú el pot fulminar sense deixar rastre sobre el seu cos. La paradoxa és que el que anomenen La Mà de Déu, està empresonat per apunyalar a tres dels seus companys de l'horfanat. I el que anomenen La Mà del Diable, és un compassiu mestre d'escola...
Una mica de suspens, thriller, interessos polítics i econòmics... Tot ben juntet i barrejat!
Quan vaig començar a veure aquest dorama, no en tenia ni idea, però Ortros (també Ortro o Ortos) és un gos mitològic de dos caps, germà de Cèrber.
El primer amo d'Ortro va ser el tità Atlas, que el va entregar més tard al gegant Gerió...
Us sona alguna cosa?
Si! Gerió, el gegant amb el que va lluitar Hèrcules, del qual us he parlat abans!
Mira que n'és de gran el món! I mira que n'hi ha de sèries per veure... I tot just enganxo aquesta coincidència!

Serà questió de mirar alguna sèrie que tracti de la loteria i de calerons fent dring-dring el dia 22 de desembre, oi?
A veure si les casualitats es tornen a repetir...

365 dies!

Avui voltava com de costum pels enllaços del BlogRoll i, entre altres, he passat per la Arcadia de Urías, que avui està de celebració!
Ha assolit el post #100, en 7 mesos i un dia!
Felicitats cosmonautes!

I això m'ha fet rumiar... I jo, quan vaig començar el Gocha Gocha?
Així que he tornat enrere i...
Conxus! Si avui faig 1 anyet!
Només porto, amb aquesta, 60 entrades (això vol dir un 16,4% d'activitat). I no tinc tants visitants com altres blocs.
Però això no m'importa, ja que als pocs que m'han comentat fins ara els considero com a petites joies. I sense aquests potser ho hauria deixat córrer...

Tot va començar per penjar un vídeo per a picar a ma cunyada, que havia ballat al festival de final de curs de l'escola del seu fill (el barrufet rondinaire)
A partir d'aquí va convertir-se en una mena de caixa de mals endreços on he anat abocant algunes de les meves cabòries, impressions, troballes curioses, etc.
La veritat és que no m'hi he dedicat el que m'hauria agradat. Però de vegades per falta d'idees originals, altres per no saber com afrontar-les, m'he quedat amb moltes d'aquestes al tinter.
Algunes de les coses pendents són reeditar la bitàcora del meu darrer viatge al Japó. Corregir-ne les faltes i afegir accents i Ç. I sobretot, sobretot, penjar les fotos corresponents!
A veure quan m'hi poso realment... (^^;)

Passat aquest any puc dir que m'ho he passat molt bé fent tot això, però no està de més fer-ne una auto-avaluació.
Així que, com estem a final de curs i com si d'un nen d'escola es tractés, m'hi llenço!
-Hi posa interès, però es distreu fàcilment i és inconstant.
-Valora els seus amics.
-Es una mica malparlada.
-De vegades parla sense pensar el que diu.
(...) Que malament està resultant això...
Això pinta un NECESSITA MILLORAR com una casa!

Doncs, apa!
Per a superar les penes d'haver caldat el curs...
No tinc pastís (no ho tenia previst...)
Així que aquí teniu un Senbei d'Aniversari!




Espero fer-ne tants com la Iaia Aru, que realment es deia Haru, menjant senbeis!

Pero també espero que amb una dentadura en millors condicions...

"Allí donde fueres, haz lo que vieres"

Més d'un cop m'han preguntat d'on em ve la meva "afició" per Japó.
I no és fàcil de respondre...
No és perquè no ho tingui clar, sinó perquè hi han influït tants factors al llarg de la meva vida fins ara, que és difícil de enumerar-los tots.
De vegades he pensat que ha estat un "amor" que ha anat creixent amb mi.
Ja de ben petita, al parvulari, un cop vaig dibuixar, en una de les tantes làmines que es fan en aquella edat, un dels personatges amb els ulls allargats.
El comentari que vaig rebre va ser: Mireu, la Marta ha dibuixat un xinès (bé... la "senyu" va dir "chino", però ara no ve al cas).
I jo que salto... No! Que és japonès!
Si en ma vida no havia vist un japonès de prop...
Però ja hi deuria tenir cert interès, no creieu?
El cert és que podria estar influïda per la parella de gegants Japonesos que tenim a Reus.
Aquí teniu uns retallables que he trobat al web de l'Andreu Faro Lalanne
(si voleu conèixer la resta del Seguici i innombrables caricatures i acudits nascuts de la mà d'aquest dibuixant, no dubteu a passar-hi)


Anys després, em vaig disfressar de japonesa per Carnestoltes.
(Llavors, que era primeta i el yukata
em quedava bé... sig!)
I els comentaris de que era xinesa ja em van inflar el que no sona... Que no vaig de xinesa, carai!! (#¬¬)

Quan érem petits sovint ens preguntàvem on aniríem de grans, quin lloc del món ens agradaria visitar. Uns (molts) deien Austràlia (per ser les antípodes? Pels cangurs i els coales?), altres Amèrica (no es distingia el país...) i jo... Què us he de dir? Sense saber gairebé res de geografia i menys d'història i cultures, la meva meta era el Japó!

Quan tindria 12 o 13 anys va ser el bum de l'anime, amb Bola de Drac i el Dr. Slump, l'Arcàdia del Capità Harlock,... I totes les sèries que han alimentat les nostres hores de televisió.
Jo en conec d'un que els dissabtes matinava per pròpia voluntat per a engolir totes les sèries d'anime que emetien per la tele... Si entre setmana el féssin aixecar tan d'hora hauria remugat com el que més. Ne! Tatchan!?
Llavors van començar els intercanvis de fotocòpies (rieu-vos del Top-Manta) i de merxandatge, les maratons d'anime, els estalvis gastats en col·leccions... I sort que per aquell temps, arribaven poques coses al nostre país.
Com que a casa no es volien gastar el que costaven les camisetes, me les pintava jo mateixa.
I orgullosa que n'estic! Estan ratades de tant rentar-les, però encara les guardo.
Serà un tòpic, però Akira em va marcar molt. (Va ser el primer anime que vaig veure al cine i el primer VHS que em vaig comprar, per descomptat... de tant passar-la està feta caldo)

Fins i tot vaig provar de dibuixar manga, sense èxit... Ja que no trobava ningú que creés una història per a poder-la dibuixar... Ja podeu veure, que la redacció i seguir un fil continu no és el meu fort... El meu cervell salta d'una cosa a l'altra per simples al·lusions, conexions estrambòtiques, semblances o sensacions que em fan recordar una altra cosa que aparentment no té res a veure amb el que havia començat...
Bé! Que me'n vaig per les rames!

Em vaig començar a interessar per les vestidures clàssiques japoneses a les classes de dibuix. Ja que la professora, que llavors estudiava disseny de modes, tenia un llibre de la història del vestit on hi havia l'apartat del Japó. Així com va començar a créixer el meu interès pel sumie i l'ukiyoe.
En especial els d'en Hokusai.

Seguint en aquella època, just el 1994, hi va haver una sèrie de concerts organitzats per la Unesco al recinte del Todaiji, a Nara, que van ser emesos per televisió. Jo el vaig veure pel 33.
I em va impressionar tant l'arquitectura d'aquell temple que el vaig fer un punt de pas inevitable per al meu (llavors) viatge pendent.
També em van impressionar molt els Taiko.
I va ser el primer cop que vaig escoltar X Japan, i des de llavors "Endless Rain" forma part del meu propi Top10.

Tot i que la seva estètica no em va convèncer mai... Vaig al·lucinar com en Yoshiki passava de tocar frenèticament la bateria (la seva manera de tocar tinc entès que li ha portat problemes de columna) a tocar el piano tan gentilment... Si ho intentés jo, suposant que sabés tocar els instruments...(^^;), em tremolaria tan el pols que seria incapaç de fer-ho.
També en aquest macro-concert vaig "coneixer" en Tomoyasu Hotei, que potser a alguns us soni de la BSO de Kill Bill, amb "Battle without Honor or Humanity"
Aquí en teniu un clip de la peli.


Fa cosa de 6 anys, en una de les meves "rondes" per les llibreries, vaig trobar el llibre "Japonés en viñetas" d'en Marc Bernabé.
A partir d'aquell moment, mig en broma, vaig començar a "estudiar" japonès.
I ho dic entre cometes, perquè el verb estudiar no pot definir la metodologia inconnexa que segueixo, de forma autodidacta, amb tota mena de llibres, pelis, dorama i anime en VO.

El meu primer viatge al Japó va ser tot just un any després de començar la meva epopeia amb aquest idioma.
Va sorgir també mig en broma amb uns companys de feina que jugaven a un videojoc i no entenien els textes que hi sortien. El seu comentari va ser "Apa! la Marta ens ho traduirà! O millor! Anem al Japó i hi juguem allà!"
Jo em vaig quedar a quadres, rombos, puntets i estrelletes... Però vaig aprofitar la "broma" i realment vaig anar al Japó.
Després de la segona vegada, aquest cop completament sola (amb vistes de futures escapades, eh!) que hi vaig anar, es van multiplicar les peticions de consells per part d'amics i coneguts per si un dia hi van...
Jo encantada d'explicar-los les meves experiències i impressions.
Però n'hi ha hagut que han insinuat que els monti el viatge jo...
Per aquí no hi passaré... No pel temps que hi perdi jo, sinó que, per pròpia experiència, he gaudit més d'un viatge que he hagut d'investigar i preparar jo mateixa que els que m'ho han donat tot fet...

L'altre dia, algú d'aquests em va preguntar que què feia si em trobava en algun lloc perduda i no sabia què fer...
La meva resposta va ser simple: "Allí donde fueres, haz lo que vieres"
És una dita molt i molt encertada, y sempre m'ha donat resultat.
I pels meus mecanismes de funcionament del cervell, em va venir un flaix del concert de Nara que he comentat.
En concret la cançó de Roger Taylor (bateria dels Queen), que va tocar juntament amb en Yoshiki dels X Japan, Foreign Sand.


La rèplica del meu amic va ser...
Si, ja! Però em montaràs el viatge, o no?
(#¬¬)fhhhhhhg... Ja ho veurem!

嬉しいんだよ!!

Que contenta que estiiiiiiic!
Després de més de 3 mesos d'espera i de "nervis", ahir, per fi, van arribar els resultats del Nōken
Només veure el sobre (força rebregat...) ja vaig saber que havia aprovat el nivell 3!
Doncs és un sobre gros, on ja s'hi inclou el diploma.
I, la veritat, no és per sonar pedant, però estic força orgullosa del resultat. I més pensant que no havia estudiat res en tot un any, només havia mirat dorama com una descosida! (>.<).
La part de vocabulari és la que portava més fluixa... Els kanji i les seves lectures se'm resisteixen... (TnT)
Però la comprensió oral em va anar força bé! Puc dir que les tres setmanetes al Japó just quinze dies abans de l'examen em van anar de primera!

De Gocha Gocha

I, per a celebrar-ho, escric la meva primera entrada en japonès!

嬉しいんだよ!
昨日、皺だらけの大きな封筒でやっと日本語能力試験合否結果通知書が届きました!
３ヶ月の間待って、心配したよ!　(冗談、冗談)
大きな封筒を見て、やっぱり３級を合格した!と思いましたよ。
知ったかぶる人だな…でも、自分を誇りに思いますけど。
前年中にほとんど勉強しませんでした…ドラマしか見なかったよ!
文字·語彙の分には下手だし…漢字の読み方は難しいだと思いますし…
でも聴解の分に良く出来ましたですね。
試験の前に日本に３週間に立って、良かった!
そう思います。

Avui no és el meu dia...

No sé què ha passat, però avui, en entrar al bloc m'he trobat que m'havia desaparegut l'última entrada i em faltaven widgets...
Sort que havia fet una còpia de seguretat!
Ho he pogut recuperar gairebé tot.
El que no s'havia guardat era el "blog-roll"
Així que he hagut d'anar entrant altra vegada les adreces que he pogut recordar...
Si m'he deixat la vostra i us en adoneu, si us plau, deixeu-me un comentari.
(^人^) Onegai!

Però el pitjor no ha estat això.
En aixecar-me al matí, es presentava una jornada gloriosa d'esquí, per unes pistes amb gruixos de fins a 3 metres de neu meravellosa!
Però abans d'arribar a les pistes hem tingut un accident.
Miraculosament no hem pres mal!
El cotxe ha començat a lliscar i ha donat un tomb de 180º fins a picar al guardarrail del carril contrari i rebotant en aquest ha acabat de donar el tomb i hem quedat travessers a la carretera...
El cotxe, del meu amic, ha quedat fet un nyap pel costat del copilot...
Ja veurem què en treu de l'assegurança.
Definitivament, avui no és el dia...

Edito:
Just quan he acabat de desar aquesta entrada he rebut la trucada d'una amiga de l'insti que feia mil·lenis que no veia ni en sabia res!
Quina il·lu!!
Hem quedat de retrobar-nos demà amb altres amics d'aquells temps...
(ja parlo com una iaia...) ;P

Així que no tot ha estat dolent avui!

Tadaimaaa~!

Bé! Ja podeu veure que tinc accents, apòstrofs i "Ç"!!
Els primers dies, a la feina escrivia els informes i missatges de manera desastrosa...

Ja fa més d'una setmana que vaig arribar a casa, però fins ara no m'he decidit a escriure aquí...
Els dos últims dies a Kyoto, i al Japó, no vaig tenir internet a l'hotel... un virus va esconyar l'andròmina aquella... I no vaig tenir ganes d'anar a l'altre edifici...

Un consell...
Ni se us acudeixi anar a Kyoto en festiu nacional!
Resulta que el diumenge 23 era festiu i llavors, pel que sembla, el passen al dilluns. Això, sumat a que Kyoto es un lloc molt visitat (sobretot a la primavera, pels sakura; i a la tardor, pels momiji), em va fer sentir una mica cohibida...
Semblava que tots els japonesos del Japó estiguessin a Kyoto!
Un trajecte en bus que normalment es faria en vint minuts, aquests dies vaig trigar una hora i mitja en fer-lo!
Ja no parlem de caminar pels carrers cèntrics...
I per visitar les coses... Cues infinites... Primer per comprar l'entrada i després per a entrar!
I el Camí del Filòsof... semblava la Rambla de les Flors!
Si el dia abans, en Junichi no parava de dir "ooi", que vindria a ser alguna cosa com que ple, o quina gentada... No sé que diria si haguéssim quedat l'endemà...
Però bé! Enmig de tot l'enrenou de turistes, jo entre ells, vaig acabar de fer les visites que tenia planejades.

El dia de tornada a la rutina (llegir: casa) em vaig llevar força d'hora per arribar amb temps a l'aeroport Kansai (Osaka), amb un tren Haruka Expres, que et deix a l'aeroport mateix (l'altra vegada vaig haver de fer transbord a l'estació de Shin-Osaka)
De seguida vaig trobar les finestretes de la Finnair, però com que havia arribat amb massa temps, no havien obert encara.
Quan va ser l'hora d'obrir, ens van informar que l'avió que havíem d'agafar encara no havia arribat de Helsinki, perquè hi havia hagut una tempesta de neu en aquella zona i ja havia sortit amb retard.
En recollir els bitllets i facturar la maleta em van demanar disculpes pel retard i em van donar un val de 1000¥ per a dinar en un dels restaurants de l'aeroport.
A escollir entre una llista d'uns 20 establiments.
(Igualet que a Aena...)
Així que al final vaig sortir a les 15h en comptes de les 12h.
La llàstima és que l'avió de tornada no tenia pantalleta individual...
Així que a l'estona d'haver despegat i veient que no posaven cap peli, ja tornava a estar avorrida, i em vaig disposar a llegir un manga que havia comprat mentre m'esperava a l'aeroport.
Al meu costat hi havia una parella de japonesos, que rondarien els 55 anys. I la dona, en veure el que llegia (o ho intentava...) em va començar a parlar, sorpresa de que ho pogués llegir (o intentar...) XD
Vam estar parlant força estona. Del que havia visitat al Japó, del que els agradaria veure, beure i menjar si vinguessin a Espanya, del seu viatge...
10 dies de vacances, i anaven des de Frankfurt a Mont Saint-Michel (Normandia,França) en una ruta en autobús...
Bufff! Quina pallissa de bus!

A mitja hora d'arribar a l'aeroport de Vantaa (Helsinki, Finlandia) van començar a anunciar pels altaveus els horaris i portes d'accés de les connexions amb altres vols (en Finès, Anglès i Japonès) però de Barcelona no en deien res...
Així que ho pregunto a una hostessa i ho va a consultar però em respon que ho hauré de preguntar a l'aeroport mateix...
Tornen els nervis! Segons la meva reserva, si el vol hagués sortit a l'hora des d'Osaka m'hauria hagut d'esperar dues hores i mitja per a l'enllaç cap a Barna, però si ja havia sortit amb tres hores de retard... Tenia el "cagalló al cul"...
Amb les vores de la pista plenes de neu, i un paisatge de pessebre vam aterrar en una pista que em va semblar semi gelada pel soroll que va fer el tren d'aterratge en tocar terra i que va semblar que l'avió derrapava una mica...
Vam anar ben a poc a poc fins a la porta, o al menys m'ho va semblar.
Només va faltar que els de control d'equipatges s'ho prenien amb més calma que mai!
Per fi vaig arribar a la porta 29! Després de patejar-me mig aeroport...
Ja a l'avió, pocs minuts després de pujar-hi, van anunciar que ja havien pujat tots els passatgers amb connexions.
Així que tanquen portes i se'ns acosta una mena de camió cuba amb una plataforma des d'on un tio comença a ruixar les ales amb un líquid que sembla força calent per la quantitat de vapor que en surt. Quan ja ha ruixat totes les ales i alerons ho comença a fer per sobre de la resta de l'aparell... Igual que una croqueta ens va deixar!
El líquid en qüestió, que regalimava per les finestretes, era d'un groc i una viscositat com d'ou batut...
Suposo que deuria ser per a evitar que la poca neu que queia en aquell moment es gelés i impedís el moviment correcte dels elements de l'avió.
Tres horetes més de vol i ja sóc a Barcelona... Una hora més de cotxe i a caseta!
En part en tenia ganes, per un altra, el meu cap ja començava a pensar una possible ruta per a una futura estada al País del Sol Naixent.
I sobretot, amb la nota mental de mirar que no coincideixi amb pics de vacances dels propis japonesos...
Encara que m'agradaria anar-hi a la primavera... pels hanami.

Un vaso-avec un peu de-お水-please!

Així tinc el cap ara... com una olla de grills...
Al matí parlant en Francès i Castellà (tot alhora), la majoria del dia en japonès, després altre cop en francès i ara fa una estoneta en angles...
Així que ara escriure en català es un veritable descans per al meu cervell!
A l'hostal hi ha un grup de francesos, que rondaran els 60 anys, que algun d'ells parla l'espanyol. I hem acordat que ells parlarien en aquest idioma i que jo parlaria en gavatxo. I una noia francesa que viatja fent autoestop... Amb ells he parlat al mati, abans d'anar al mercadet que es fa al Tou-ji el dia 21 de cada mes.
Aquest mercadet es força interessant. S'hi pot trobar des de verdures, especies i altres aliments, a bonsais, kimonos, gravats, escultures, mobles, etc...
Es un mercat de les puces. Gairebé tot de segona ma. Be... excepte els aliments, espero... XD
A mig matí he tornat a l'estació de Kyoto, on havia quedat amb el meu amic Junichi.
Havíem quedat al punt d'informació turística... Però resulta que n'hi ha dos... I jo m'esperava al del carrer i ell al del primer pis de l'estació...
Fins que me'l veig passejant-se amb un cartell amb el meu nom!
Després d'una breu presentació, de fet ja fa prou temps que parlem, però no ho havíem fet mai en persona ni de viva veu, hem agafat el bus fins prop de Gyon, per anar al Kenninji. On hi ha la pintura d'una parella de dracs enorme al sostre d'una de les sales. Força impressionant, ja que em pensava que era una mena de fresc, però realment està feta en fulls de fi paper i enganxat al sostre. Es veu que l'artista va trigar 2 anys en fer-lo! Ja he dit que es enorme!
També hi ha un parell de jardins zen. El més interessant es el Houjyouteien, que amb les línies ondulades sembla realment el mar.
Despres hem pres un te maccha i menjat mochi amb diferents condiments (matcha, kuro goma, i un altre de color groc que no recordo el nom) a Gyon.
De passeig en direccio al Kodai-ji hem pujat en un jinrikisha (rickshaw), que en altres paisos asiatics encara s'utilitza com a transport com si d'un taxi es tractes.
Pero aqui es mes una atraccio turistica que altra cosa. Mentre et porten pels punts turistics, van explicant-te coses (en japones o angles).
Normalment son nois els que estiren d'aquest, pero a nosaltres ens ha portat una noia que, si no recordo malament, es diu Aiko.
Molta gent l'animava quan veien que era una noia, mes aviat menuda, per unes costes que a peu ja son prou cruels... Doncs imagineu-les arrossegant un carro amb dos persones dalt, i sense parar de parlar...
お疲れ様でした、愛子さん！
Despres si que hem anat al Kodai-ji i despres, passant per Sannenzaka i Ninenzaka hem anat cap a Kiyomizudera.
Llavors s'ha posat a ploure, no gaire, pero prou per a fer obrir els paraigues... I amb la gentada que hi havia era una mica emprenyador... Fins que finalment hem arribat a la cua per entrar a Kiyomizudera, per a l'entrada especial per al recinte il-luminat. Tot i que ja hi havia estat, no em feia res tornar-ho a veure.
Aixi que ha estat un dia complert i he parlat en japones gairebe un dia sencer!
Estic contenta! Gracies, Junichi!
Pero en arribar a l'hotel, i trobarme amb els francesos i anglesos tambe... No podia parlar res comprensible... Em sortia el japones per tot arreu!
El meu xip anava lent com l'ordinador en el que estic escrivint... Quin carrau!
Per aixo... pensar en catala m'ha relaxat ara mateix... encara que la tele esta a tot volum i en japones mentre fan els anuncis, abans la tenien en angles perque no se quina serie veien en dual... Crec que es una mena de Betty la fea, o alguna cosa aixi... Ah! ja s'han acabat els anuncis! Ara fan "Herois"!
Hirooooo! Es fotran perque el Hiro no esta subtitulat!
Ajo y agua, boys!
XDDDDD

Seguint en Hikaru Genji

Avui he anat a Uji.
Es a prop d'Inari, a la mateixa linea de tren.
Si heu tingut mai una moneda de 10 iens als dits, hi haureu vist un edifici, es el Byoudouin.
L'edifici central, la Sala del Fenix, esta coronat per una parella d'aus fenix, i com anecdota, es l'unic edifici del recinte que no s'ha cremat.
Pero el que porta mes gent a visitar Uji es la relacio que te amb el Genji Monogatari.
Molts dels pavellons del Byoudouin han desaparegut, pero hom es pot fer una idea d'aquella epoca daurada a traves d'aquesta gran obra literaria escrita a principis del s.XI.
Els capitols finals estan ambientats aqui,lloc que la autora, Shikibu Murasaki, coneixia molt be.
Va servir com a dama a la filla del conseller Michinaga Fujiwara, que va prendre posesio de la casa de camp que despres designaria com a santuari d'Amida el que es avui aquest recinte.
Hi han un parell de rutes marcades que passen per llocs que surten al llibre, tambe pel museu que parla d'aquesta historia d'amor i solitud humana.
Un dels llocs marcats es Patrimoni de la Humanitat.
No es molt impressionant, sino que es mes important per la influencia cultural que arquitectonica. Doncs es un santuari petit amb un parell d'annexes encara mes petits...
Uji tambe es coneix per la pesca amb cormorans. Pero nomes ho fan al bon temps.
Els lliguen un cordill a la part inferior del coll, que no els deixa engolir els peixos grans, pero si els petits i sobretot respirar.
Amb llums atrauen els bancs de peixos i llavors els ocells es llancen a menjar.
que no es poden engolir el peix, aquest es pot treure del ganyot de l'animal, que torna a llancar-se al riu a per mes peix.
Aixo es pot veure des de les ribes del riu Ujigawa i des d'un parell d'illots que hi ha al mig. Als quals es pot arribar amb ponts.
Jo no he vist la pesca, pero si els cormorans. Que els han dutxat a raig de manguera en una gabia que hi ha en una de les illes i que despres han deixat que se les campessin al riu.
Mentre dinava he vist com tambe ho feien cormorans i garces.

Never ending "torii", lala la lala la lala la...

Avui va de pel-licules!
Pel mati he anat a Fushimi Inari, un temple que com tots els santuaris dedicats als esperits d'Inari, esta ple d'estatuetes de guineus, que son els seus missatgers. I com no, de torii!
Jo m'esperava un sender mes o menys llarg... pero no tant!
Una montanya amb senders que es creuen i passen per diferents temples...
Quan ja feia estona que caminava ha comencat a fer vent i per tant mes fred. I m'ha vingut un flaix... M'he recordat del Fuyu de "La historia interminable".
En Fuyu es el drac blanc i pelut que va volant. I "fuyu", en japones vol dir hivern. Aixi que suposo que ha estat una mica veure escultures de dracs, el vent i una mica de tot que em deu haver fet venir aquesta imatge al cap.
Pero el que passa es que he tingut la canconeta de la peli enganxada tot el dia, i canviant l'story per "torii"...
Perque no s'acabaven mai!!
Entre els molts templets he trobat un dedicat a Benten. Ho he reconegut per la pica amb una mena de coladors a dintre. I m'he recordat del que vaig veure a Kamakura fa quatre anys. Es diu que si rentes diners en aquesta aigua (pica, font, el que sigui) i el deixes assecar de forma natural, aquests diners et tornaran multiplicats.
Ara... No diuen quan ni per quant, aixi que si es per zero... cagada la hemos!
XDDDD
Jo, per si les flies, he rentat el que portava a la butxaca en aquell moment. Una moneda de 500 iens i un parell de 10 iens...
Per la tarda he anat al Toei Eiga Mura. Una mena de parc tematic de la Toei, amb alguns estudis de gravacio i exteriors que s'han fet servir per pelis d'epoca (chanbara), serie B (tokusatsu), els vestits i vehicles de series com els Power Ranger...
Tot es una mica rudimentari... Hi ha una mena de bassal, que diuen que es la zona d'efectes especials... De cop i volta vaporitzen aigua i surt un cap de tiranosaure, godzila, monstre per l'estil i s'esta una estona treient aigua per la boca...
Patetic...
Un espectacle de ninges... No tinc paraules...
No cal dir que m'ha decebut bastant...
Al contrari del temple del "Never ending torii"
I per acabar, una peli de debo, o potser seria un dorama...
Quan passava per davant de l'entrada de Pontocho, gairebe em menjo un tio amb una camera de filmar, i no era un turista, no!
Era de cinema, i al costat el director, amb cadira i tot, i els assistents al voltant.
Dos tios mes a l'altra banda de carrer amb els focus i una parella que serien els actors. No tinc ni idea de qui son...
Llavors sento un "Katto! Okee desu!", que seria com el "talleu! es bona!" del Polonia... I pim-pam, en un moment ho han tingut tot desat!
Aquest ha estat el moment de cine autentic d'avui.

Quin fred que fot!

Excepte nevar i pedregar, avui ha fet de tot...
Comenca el dia tristot, amb nuvols, pero amb una temperatura agradable.
Aixi que he anat cap a Kiyomizudera, que ja havia visitat fa quatre anys, pero com que tenia part de la balconada en restauracio (el dimoni em seguia...), he decidit tornar-hi.
Aixi que en comptes de pujar pel carrer que va directe a l'entrada i que esta ple de botiguetes de records, he pujat pel carrer que va a parar a la part del costat de la font d'Otowa.
A mes de poder veure la balconada sense les lones, hi ha sales que normalment estan tancades que es poden visitar.
Llastima que no deixen tirar fotos...
Un glopet de la font Otowa, que diuen que ho cura tot, o que et pot concedir qualsevol desig (segons les versions)
Quan he sortit del recinte si que he baixat pel carrer de les botiguetes, per a poder passar pels carrerons costers de Sannenzaka i Ninenzaka. Que segons les llegendes populars, si caus mentre hi passes tindras tres i dos anys de mala sort, respectivament.
I avui si que he vist maiko!
I tambe un parell d'impostores... Les he vist de lluny, pero quan m'hi he apropat he vist que el maquillatge era mes de carnestoltes que el de la cara del Jocker... Llavors una ha tret una camera enorme de no se on i s'han comencat a fer fotos... Gairebe no podien caminar sobre les getes... Un risc en aquells carrers tan costeruts i amb pedres esmolades del pas de la gent.
M'he trobat una parella de catalans, de Calella (Maresme), que tambe havien vingut amb l'oferta de Finnair.
Llavors ha comencat a ploure i a refrescar... Aixi que he passat per un super 24h que es diu "Fresco" i que es molt mes barat que els altres 24h, i he agafat alguna cosa per dinar.
Per la tarda me n'he anat al Heian-jingu, per veure el jardi que no havia vist. Suposo que a la primavera o a l'estiu tindra mes bona pinta. Ja que hi ha molts arbres de fulla caduca, i entre ells pocs momiji que aguantin les fulles...
Tambe he visitat el Torii (porta vermella que marca l'entrada d'un santuari Shinto) i que fa quatre anys estava en restauracio (per variar...) i que just quan marxava (l'hotel estava just devant) estaven treient les lones, pero no perque ja l'haguessin enllestit, sino perque s'apropava un tifo.
S'ha girat vent (no es cap tifo... No es epoca de tifons), esta a punt de pondre's el sol, i encara fa mes fred.
Aixi que torno a l'hostal per agafar la jaqueta dobla i llavors he vist un parell de cartells que deien que el Kiyomizudera i el Nanzen-ji tambe obrien per la nit amb il-luminacio als jardins.
El Nanzen no l'havia vist, es petitet, pero te el seu encant. I he tornat a anar al Kiyomizu, que amb la il-luminacio, els edificis encara es veuen mes espectaculars.
Pero, per jardi il-luminat, el mes maco crec que es el del Chionin.

Tren Romantic?

Ahir, despres d'escriure l'entrada anterior, vaig estar parlant amb una parella de Liverpool forca simpatics.
Estan fent la volta al mon!
Tambe amb un nord america, d'ascendencia asiatica.
En un principi no sabiem si era d'aqui, pero quan ens vam presentar es va aclarir tot.
Bona gent!
Ara mateix acaben d'arribar els anglesos. Els vaig aconsellar de que anessin al Chio-in. I els ha encantat!

Jo avui he anat fins a Saga-Arashiyama, i he agafat un tren panoramic que passa per un congost. Li diuen el tren romantic... pero de romantic ni un boci...
Amb una cua enorme, he hagut d'esperar fins a dos convois despres. I ple de gent, que s'aixeca per fer fotos, crits de "sugooooi" i "kireeeee"...
Pero el paisatge esta forca be, amb tot de colors de tardor.
Pel riu, baixen unes barcasses amb gent pels "rapids" (entre cometes, perque de rapids, com el tren, nomes el nom)
De tornada he passat de les barques i he agafat el JR fins a Arashiyama, altre cop.
Alli he visitat un parell de temples, amb els jardins corresponents.
El parc de Kameyama que cobreix els turons de vora el riu, es forca tranquil i molt bonic. Es estrany estar passejant (hi ha moltes costes... aixo si) sense gaire gent, despres de l'aglomeracio de baix al poble i vora el riu, on arriben les barcasses i hi ha bots de passeig.
Ja a Kyoto, he anat passejant fins a l'hotel.
I a Karasuma-dori he entrat a un centre comercial pijo pijo... (quan recordi el nom exacte us l'escric) Pero que ja coneixia de l'altra vegada. A la planta baixa hi ha la seccio d'alimentacio. I si hi vas a ultima hora, aixo vol dir despres de les sis de la tarda, fan rebaixes als bento i al sushi i sashimi, que logicament dema no podran posar a la venda. Aixi que per 200 o 300 iens pots sopar.
Que es el que vaig a fer ara!
Itadakimaaaasu!

Kyoto s'encen!?

Creia que avui seria un dia de transit, es a dir perdut...
De bon mati ha comecat a ploure a Tokyo, aixi que carregada amb maleta, motxil-la i paraigues m'he dirigit capa l'estacio d'Ochanomizu (per variar) pensant en com m'ho faria per baixar la maleta fins a l'andana, ja que no hi ha ni escales mecaniques ni ascensor...
Com que he arribat molt aviat, m'he hagut d'esperar a l'estacio de Tokyo.
Per fer un trajecte en Hikari. Unes tres hores...
Quan he arribat a Kyoto, segons el planol i les indicacions de l'hostal havia d'agafar, entre altres, el bus 100. Com que aquesta era la primera opcio,doncs l'he triat.
El problema ha vingut quan he baixat a la parada que deien i no em lligava el mapa amb el que veia...
Preguntant, s'arriba a Roma... O en aquest cas al co$5@# d'hostal...
Habitacio compartida... amb 7 persones mes... Be, de moment 4, ja que hi ha 3 llits lliures pel que es veu. Venia amb la reserva per una habitacio de 4 persones, pero m'han dit que hi ha overbooking i que si volia quedar-me havia de ser en habitacio de 8...
Quin remei! Com vol que ara em posi a buscar habitacio?
En aquesta epoca es dificil trobar habitacions lliures a Kyoto.
A part es a l'edifici del costat.
No te ascensor i estic, segons ells en un segon pis... jo he comptat tres replans...
I mes estreta no pot ser l'escala... aixi que maleta i jo, amunt!
L'habitacio... Hi ha d'haver un tigre mort aqui dins...
Aixi que tanco laporta i me'n vaig a la dutxa!
Que entre ls escales d'Ochanomizu, pujar i baixar del bus i aquestes, he suat com una porqueta...
Acabada la sesio de rentat, he sortit a passejar per Pontocho, que esta just al costat.
Es un carrero ple de restaurants, que encara conserva algunesde les cases de te a les que van les Maiko i les Keiko. (les geishes)
Alguna cosa bona ha de tenir l'hotal! Esta al mig de Kyoto.

Donant el tomb he vist ja tres restaurants que suposadament fan paella valenciana autentica...
Despres m'he arribat passejant fins a Yasaka-jinja, que ja havia visitat, pero sempre amb llum de dia.
Passejant pels jardins he arribt fins al Chion-in, que esta eccepcionalment il-luminat, esta precios! I m'he fet caldo fent fotos!
Entre els focus que ressalten de tal manera les estructures de fusta i els momiji vermells, sembla que s'encengui!
Aixo ha salvat dia!

Nota: sifalta alguna lletra, es per culpa de la linia que es queda com pillada...

correus, caixers automatics i peixets secs

Com era d`esperar, m`he fet caldo comprant manga i xorradetes varies...
I encara em queden 10 dies per aqui.
Se m`estava acabant l`efectiu, en part per culpa de la Caixa... Quan els vaig demanar el canvi de divisa, amb un euro tenia vora 166 iens. Amb vistes que el ien pujaria, m`hi vaig tirar amb temps... Sabien que no els necessitava fins al novembre, haviem quedat que em trucarien quan els tinguessin, pero es van columpiar, crec que intencionadament... Ja que van ser tan rucs d`entregar-me`ls amb la bossa que els entreguen a la seva oficina, i alli hi marcava el preu de poc despres de quan els els vaig demanar jo... Mes baix de 166 iens per euro, pero bastant mes alt del valor del dia en que els vaig rebre i per tant pagar.
Aixi que realment tenia menys liquidesa de la que comptava en un principi.
Per aixo m`he vist obligada a treure diners del caixer, doncs per a fer compres petites no es molt practic pagar amb targeta...
Aqui no es pot treure diners de qualsevol caixer. No per les comissions, sino que la majoria no accepten targetes d`altres entitats.
La opcio mes clara per als de fora es anar a una oficina de correus, n`hi ha que tenen caixers. Tambe n`hi ha als "conbini" 7eleven.
Com que tenia d`enviar les postals me n`he anat a l`oficina postal, que resulta que en tenia dues ben a prop de l`estacio d`Ochanomizu, que agafo cada dia.
I de pas m`he autoenviat un paquet.
Be... L`he enviat a nom de ma mare, perque trigara nomes 3 dies, igual que a Espanya (mode ironic: On)
Quan he acabat amb tot aixo, he anat a Ueno, al museu Nacional d`Art de Tokyo. Ja hi havia anat, pero l`edifici d`Art Japones estava en proces de restauracio.
M`hi he passat vora 3 horetes entre tots els salons, tornant a veure la part d`art asiatic.
Sortint, he anat a passejar pel parc de Ueno. Que avui estava mes ple d`indigents del que recordava. Es veu que havien repartit menjar o alguna cosa.
Pero el que veig es que la gent els tracta com tracten als corbs aqui, simplement els ignoren i/o els eviten, com els "eta", els intocables del Japo feudal, que feien les feines que es creien impures (curtit de pells, botxins i sepulturers)
Sortint ja del parc hi havia unes quantes paradetes amb objectes i rampoines usades. Una mena de mercat de les puces.
Pero on m`he dirigit es a Ameyokocho, un conjunt de carrerons, pels que havia passat varies vegades, pero mai a l`hora oportuna, sempre tard.
Es troba just entre l`estacio de Ueno i la de Okachimachi.
I es una mena de mercat on es barregen el peix frec (be... congelat la majoria), les sabates i la roba, fruita i verdures, algues seques, snacks secs (peixets, pops, crancs dolsos...), sembeis i arares, paradetes de sashimi, d`okonomiyaki, de mochi...
I tot entre les ronques veus dels venedors, cridant que el seu producte es el millor, que es fresc, que es delicios... Amb aquelles veus de gripau... em faria com a cosa!
He trobat nous de gingko!
Mama! Ja t`ho deia, el que es menja es la part de dintre del pinyol, no la part pudenta! ;p

Ja a l`hotel he aprofitat per fer la bugada, i mentre donava tombs la roba, me n`he anat tambe a remullar al rotemburo de l`hotel.
Pero despres de tastar el de Yudanaka, aquest m`ha semblat una mica decepcionant... No era prou calent!
I despres, tot net i a sopar, que a l`hotel m`han convidat per estar mes de 5 nits.
Sashimi i tempura, sempre acompanyat de l`inevitable gohan (arros blanc)i la sopa miso. Hi havia altres plats, pero tenien pinta de ser molt pesats i calents, i he anat al segur.
Oishii!

Sumidagawa i Odaiba

Senyores i senyors!
Despres d`un dia plujos... Un dia radiant!
Amb un sol que vadava les pedres... Fins i tot, cap al migdia, ha fet calor.
Aixi que, com que ahir em vaig quedar amb les ganes del passeig en barca pel Sumidagawa, he agafat els vartols i altre cop cap a Asakusa hi falta gent!
Prop d`Asakusa hi ha dos embarcadors. El primer que es troba esta just devant de l`edifici de la Asahi (marca principalment productora de cervesa), que no tindria res d`especial si no fos per l`espectacular bombolla daurada que te a sobre.
Diuen que representa l`escuma de la cervesa... Jo ho veig mes com un gran peix daurat, o una gota al vent.
L`altre embarcador es una mica mes amunt. Hi he anat passejant pel parc Sumida, que a la primavera ha de ser una passada amb els sakura (cirerers) florits. Pero ho he vist una mica tancat... Aixi que he tornat pel parc i he agafat un dels baixells. Com que per arribar a Odaiba no hi havia cap vaixell directe he hagut de fer un trasbord, sense problemes.
Pel cami et van indicant els noms dels ponts que passes (per sota, es clar) i alguns dels edificis que es veuen a les vores. Tot en japones i angles.
Fa algunes parades, pero la que trobo mes interessant es la que fa a Hamarikyu. Ja que entres per les comportes que regulen el cabal dels llacs d`aquest jardi.
Ja a Odaiba, el baixell et deixa just devant de l`edifici Aqua City, on hi ha un cinema, botigues i mes botigues, restaurants, etc... Tambe hi ha la Joypolis, una mena de parc d`atraccions de la Sega, on hi ha jocs de realitat virtual, simuladors de carreres i de montanyes russes, etc. Nomes per entrar et claven 500 iens i despres, si vols jugar o pujar a alguna cosa, ves-hi sumant de 300 a 600 iens cada atraccio. Pero hi ha una entrada tipus passi per tot el dia o una a partir de les 5 de la tarda per 2500 iens. Com que em volia quedar per Odaiba fins que es fes fosc, a les 4 ja es pon el sol, he pensat d`entrar-hi a veure que tal.
Aixi que he dinat per alli (no us enfadeu... En un italia! No volia mes arros, ni un bol enorme de fideus... I aquells espaguetis amb salmo i espinacs feien una pinta!) i he anat xafardejant pels diferents edificis que hi ha a la vora.
He anat fins al Becks, depres a l`exposicio de la Toyota, i al devant a Palet Town on hi ha el Venus Fort, el centre comercial mes nyonyes que us pogueu tirar a la cara!
Dues plantes simulen els carrers d`un poble italia (sembla), amb arcades, fonts, valconades... Fins i tot un cel d`allo mes mediterrani... Kitch per que si!
Quan he sortit ja era fosc, aixi que he anat altre vegada cap a la badia d`Odaiba, per a fer fotos del Rainbow Bridge il-luminat. Es una passada! I a sobre hi havia un zeppelin sobrevolant Tokyo.
(Com a "Mimi wo sumaseba" Ah! Per cert... A Palet town si que he pogut fer fotos al Neko Bus que hi ha en una botiga)
Tambe a l`estatua de la Llibertat que hi ha...

Al final no he entrat al Joypolis...
Perque just quan estava a peu d`entrada mirant el fullet amb les explicacions de les diferents atraccions per veure si realment em resultava agafar el passi de tarda, han comencat a arribar un ramat de gent, que ni a l`obertura de portes de les rebaixes del Corte Ingles... Al menys 800 persones en dues "tungades", han arribat en filera de tres... Semblava una excursio. I com un formiguer, han anat entrant cap a les guixetes del Joypolis... Ni morta em pillen alli dins! Per molt gran que sigui, entre la gent que ja hi deuria haver i tots aquests, allo semblaria una olla de grills!
De tornada amb la linia de monorrail Yurikamome , plena a rebentar de salariman, fins a Shinbashi i alli ja la linea Yamanote de la JR.

Ah! No he pogut enviar les postals perque la unica oficina de correus que he trobat... obria nomes per la nit! Igual que a Espanya...
A veure si dema en trobo cap de cami.

Edamame! Atta!

He trobat el clauer "Mugen Edamame"!
A Akihabara, on si no?
Tambe hi havia els "Puchi Puchi", pero com vaig dir, jo volia l`edamame infinit!
Primer l`he vist en una mena de basar, pero era de colors... Taronja, blau, groc, rosa... No colaven com a edamame... Despres, en un altra botiga els tenien a l`entrada, tambe hi havia els de colors, i un altre que les llavors tenien cara de gosset (nyonyes...), pero jo l`he agafat verda (com ha de ser!) i a sobre mes barata que a l`altre lloc!
Tot i que Akihabara, amb la gentada, els speakers cridant clients (literalment) a "grito pelao", les llums per tot arreu, les botigues atapeides de rampoines... M`estressa. Nomes pel fet d`haver trobat la Mugen Edamame, ja estic contenta.
Tambe he anat al Mandarake, de 8 pisos, tot i que petits.
(Ho sento Tatchan, no trobo un bitxo de Nodame Cantabile decent... Al Mandarake hi he trobat un clauer forca deforme, que si el volies anava amb el volum 15 i a un preu mes alt del que marcava d`origen... Un atracament, vaja! O un boli amb el ninotet a sobre, amb la mateixa tactica...)

No n`he tingut prou amb la disbauxa consumista d`Akihabara que per la tarda me n`he anat a Shibuya... D`otakus a gals, que encara n`hi ha (o i tant!)
Un tomb pel 109, on cada planta lluita per tenir la musica mes alta.
Per un carrero de darrera el 109 he trobat una mena de plato de televisio que es pot veure des del carrer. Feien una mena de concurs d`humoristes. La majoria eren per parelles.
Suposo que per influencia del manzai.
I just al costat, un restaurant en un atic, on l`important es que s`hi escolta nomes J-pop... Fins aqui, normal... El que passa es que al cartell hi posa que tanquen a les 25:00
Potser es que aqui la Terra triga mes a rotar sobre si mateixa... No se!

Ah! Me n`oblidava!
A Akihabara hi he trobat el "Bar Moco".
Si, si... Deu ser propietat d`en Bocchan. XD
Quan pugui, fare una entrada amb les fotos de coses curioses, noms malsonants i altres xorrades que he anat trobant.

Records de part d`en Totoro.

Avui, per fi, he anat al Museu Ghibli.
Que contenta que estic!
Sort que limiten les entrades, perque si no alli hi hauria cops de puny... Tot i que els japonesos son mes de demanar perdo.
No hi cabia ni una agulla.
Pero es com si estessis dins del mon d`en Miyazaki. Tot ple de maquines, avions, joguines, ninotets, fotos... Recreant una mena de castell, amb passadissos, una mini recreacio del Louvre, vitralls, murals...
Llastima que no deixen fer cap foto dins del museu.
Les explicacions son en japones, pero no les necessites per a res.
Jo he al-lucinat amb els dibuixos, esbocos, cels i fotos que hi ha per tot arreu.
Tots originals! I fins hi tot els pots tocar.
Encara em cau la baba...
Llastima que tampoc he pogut pujar al Neko Bus... Nomes hi deixen entrar als menors de 12 anys...
Tambe hi ha una sala de cinema on emeten un curt inedit, que nomes es pot veure alli.
Avui hi havia un conte sobre una balena i uns nens amb molta imaginacio.
Hi havia altres pelis, pero avui nomes es podia veure aquesta. Hi ha una historia sobre en Howl(Hauru no ugoku shiro, El castillo ambulante) quan era petit; una altra sobre la Mei i el Neko Bus (Tonari no Totoro, Mi vecino Totoro), i altres.
A la terrassa hi ha un bar i un restaurant, on hi ha cervesa "Kaze no Tani", envasada espressament per al Museu!

Despres he anat a donar un tomb per un llac que hi ha en un parc que hi ha al costat. Hi han bots per donar-hi tombs. Fins i tit d`aquells que surten tantes vegades als animes, que tenen forma d`anec.
Per descomptat, tambe hi ha anecs i carpes (Koi). Algunes d`aquestes mes grans que els anecs! Sugoooooi!
Ja es la segona vegada que sento a algu dient "oishii" (delicios) tot mirant les carpes...
Pero si no es mengen...! Xp

正座は大変よ! (1r dia a Tokyo)

"Seiza wa taihen yo!"
Avui, la meva intencio era comencar pel Yoyogi Koen per a veure als rocabilis i els grups de musica que hi van a tocar i ballar els diumenges, i despres a harajuku, al Takeshita dori (el carrer amb mes adolescents per metre quadrat), on els adolescents s`hi deixen la setmanada en roba i frikades varies.
Pero el tren que he agafat no ha parat a Yoyogi, aixi que he baixat a la seguent parada, Shinjuku, i he anat a les torres del government Building per a agafar uns mapes i de pas veure la panoramica.
A l`estacio de Shinjuku m`he desorientat una mica perque he sortit per la porta sud, que es nova, en comptes de la oest.
La deurien estar fent quan hi vaig venir fa quatre anys, perque estava tota en obres.
Tambe he vist un gratacels nou, que hagi reconegut, es clar.
Em recorda la torre Agbar de Barcelona, pero amb un costat recte a la part superior i un abultament que fa que tot l`edifici sembli un dit i la seva ungla.

Ja al park Yoyogi, abans d`anar a la zona dels rocabili, he tornat al costat del Meiju-jingu perque hi havia tot de fanals blancs i quitxalla amb kimonos.
Quan estava just davant del Jingu Naien (un jardi dissenyat per l`emperador Meiji), un parell de senyores m`han preguntat si hi volia entrar amb elles, que els sobrava un tiquet.
Aixi que hi he anat, i llavors m`han dit que anaven a la casa de te, que el tiquet valia per una cerimonia i per un bento.
Quin bon rotllo!
Resulta que la mare d`una d`elles, es mestra de la cerimonia del te.
Primer he anat a una demostracio mes informal, on ens hem assegut en tamborets i han portat un pastisset manju amb anissets i el te.
Despres hem dinat a la mateixa casa de te, amb un bento amb sushi i omeraisu (truita d`ou farcida d`arros) i mes te, aquest cop genmaicha.
Despres si que hem anat a una breu cerimonia que ha preparat la seva mare.
Aquest cop hem hagut de seure de genolls. Fins i tot entrar i sortir de la sala de genolls.
I sort que ha estat breu, perque ja se m`adormien les cames... llavors m`han deixat seure amb les cames a un costat.
Primer, han portat un dolc anomenat "Murasaki Shikibu", com l`autora del Genji monogatari. Estava fet de fesols dolcos de color verd i amb un grapadet de boletes de sucre de color morat a sobre (Murasaki es el color morat o violeta, tambe el nom de la flor)
Quan rebies la plata i la passaves al del teu costat havies de fer reverencia. Despres han passat un manuscrit amb el que suposo deuria ser part d`un passatge de la Historia de Genji. Amb les consequents reverencies en rebre i passar el full de paper.
Llavors han portat el bol de te. El primer que es serveix es especial, i un cop se l`ha begut el qui el rep, va passant de ma en ma (mes reverencies) per a admirar la seva forma, color, etc.
Quan reps el teu bol (reverencia) l`has de suportar amb la ma esquerra i fer-lo girar amb la dreta en el sentit de les agulles del rellotge per a beure del que seria la part "menys noble" del bol. A l`ultim glop has de xarrupar.
Abans de deixar-lo al teu davant l`has de mirar amb atencio fent-lo girarcom abans i decantant-lo si vols.
Despres es deixa al davant i es fa com una flexio a cada costat per a observar-lo de diferents angles.
Quan el venen a buscar, mes reverencies.
(no me siento las piernaaaaas)
Abans de marxar, s`observa al tokonoma el gerro amb flors i un encensari de porcellana.

Fora de plans, pero interessant!
Despres ens hem acomiadat.
Plovia.
He anat a Takeshita dori, pero entre la gentada i els paraigues no he vist gaire cosa. Ja de cami cap a Omotesando he passat per davant de la tenda de H&M que van obrir ahir... Hi havia cua! I policies regulant-la!
Despres he anat a la NHK, he vist com gravaven un programa de radio, com fan alguns programes i escenaris d`un dorama d`epoca que es diu "Musashi"
Si mes no, interessant.

Un dia rodo.

dos dies despres... (2a part)

Be! Torno a ser per aqui... Potser hauria de posar tres dies despres...

Des de Yudanaka vaig anar a Jigokudani (literalment Vall de l`Infern) on hi he els famosos macacos japonesos que es banyen als onsen (banys termals) que hi ha habilitats per a ells.
Per arribar al parc vaig haver de caminar una mitja horeta despres d`agafar el bus local per 20 minuts. No hi havia gens de neu, aixi que el cami, mes aviat planer va ser agradable.
En arribar a l`entrada, em van dir que els micos encara no havien baixat de les muntanyesi que m`hauria d`esperar. Be! No hi ha problema.
Aixi que amb altra gent ens toca esperar. Entre ells hi ha dos grups amb cameres profesionals. Un dels grups era, crec, alemanys. L`altre, mes informal, era de la televisio local de Nagano.
La presentadora em va donar conversa, resulta que es de la prefectura de Chiba, treballa a Nagano i va sovint a Nagoya on viu sa mare... el Shinkansen deu viure d`ella!jeje!
Despres, per la tarda, vaig anar a Obuse, per veure el museu del gravador Katsushika Hokusai, la casa del seu mestre i un altre museu d`u pintor local, que ara no recordo com es diu... pero que em va agradar forca.
Ah! Pel cami vaig trobar un arbre de jinjols!
A l`estacio, el jefe d`estacio (valgui la redundundancia)venia pomes Fuji, enooormes.
3 pomes per 150 iens. Una ganga.
Cap al ryokan al rotemburo que fot un vent i un fred que no vegis!
A la tele surt tot de gent celebrant una mena d`entrada a l`hivern. I imatges de la cara nord dels Alps Japonesos amb nevades forca importants.

L`endema agafo altre cop el Shinkansen fins a Karuizawa, on fa un fred que pela... 5 graus centigrads!
Alli visito el volca Asama-yama, que esta actiu i fumeja constantment, despres un passeig per un mini llac que es diu Kumoba i fins que es fes l`hora de tornar a agafar el tren, al costat de l`estacio hi ha una mena de "Roca Village" amb tendes de marques amb saldos.
Mentre estava a l`estacio esperant, van arribar un grup de dones que van comencar a repartir-se fruita.
Una d`elles em va recordar la tieta... amb l`anecdota del "no lo quiero no lo quiero pero me lo ha quitao"

els que no siguin de la familia no saben de que va, ho sento

Jo em vaig posar a riure i una d`elles en veure-ho, se m`acosta i em dona uns quants caquis!
Hoe! Quin bon rotllo.

dos dies despres...

He estat dos dies sense poder conectar-me a internet.
Al ryokan on estava tenien linea pero si no tinc un portatil com que no foto res...
Aixi que fare un resum dels dos dies a Yudanaka i el d`avui a Karuizawa.

Vaig agafar el JR Shinano fins a Nagano, i alli vaig fer una visiteta al temple Zenkouji i els seus voltants.
Tot i que el dia sichigosan (7-5-3) no es fins al 15, ja hi havia nens d`aquestes edats vestits amb els seus kimonos.
De tornada cap a l`estacio, on tenia la maleta en una taquilla, vaig passar per davant d`una fruiteria on hi havia... jinjols!
Li vaig preguntar al vellet de la fruiteria com es deien i mig xafallos per les poques dents que li quedaven... vaig entendre "natsume". Me`n va donar tres o quatre. Simpatic el iaio.
Una mica mes avall vaig parar a dinar a un restaurant que als migdies fan un menu forca assequible. Per 690 iens vaig menjar un bon tall de tonkatsu, amb amanida, uns talls de peix marinat amb conbu i negi, l`inevitable bol d`arros i un de miso amb tofu i un platet amb verduretes encurtides. Per beure, te verd, tan com vulgues.
No esta malament, oi?
Quan estava esperant per a que em servissin van entrar una parella de senyores, totes emocionades elles dient "yasui desu ne!" tota l`estona (que barat, oi!), xerrant xerrant, em van regalar caramels...
Apa! Jinjols i caramels... pa la saca!

Per la tarda, agafant la maleta i cap a l`estacio de la Nagaden, per agafar un express que sembla un tren forca aerodinamic. I dic que ho sembla... Deuria ser lo mas de lo mas en el seu moment... Ara sembla un carrau xisclant a cada tomb.
I per a arribar al ryokan... sort d`una noia que em va acompanyar que si no encara dono tombs ara...
No us fieu del google maps per a pobles petits...

El ryokan, pel preu que val esta molt be, amb una habitacio que en fa quatre del zulo de Nagoya... lavabo a part.
Pero el millor es el rotenburo, bany termal a l`exterior, que tot i ser petit l`he assaborit perque no hi he trobat mai ningu. Crec que estava sola a l`hotel.

Continuo despres, que hi ha una guiri que m`esta menjant l`orella...

Improvitza que fa fort!

Avui la meva intencio era anar a Takayama, al peu dels "Alps Japonesos", pero m`he adormit i amb les presses m`he equivocat de tren...
El fotut es que primer hi he pujat, directe a l`andana 3 com havia llegit als retols lluminosos, pero un cop asseguda he mirat per la finestra i veig que el tren de l`andana 4 marcava que anava fins al que he pensat que hi deia Takayama, pero que realment hi deia Toyama (el primer kanji es molt semblant als dos noms, Takayama i Toyama, i el segon no cal dir que es el mateix, oi?), i ruc de mi de no llegir el nom en romaji (lletres llatines) que hi ha a sota. Aixi que agafo els vartols i em poso a la cua de l`altre tren.
Entre la primera confusio i que despres, mirant be el planol he vist que la linia de Takayama tambe arribava a Toyama, tot i fer mes tomb (el doble de temps...) he decidit agafar-lo igualment. El tren correcte havia marxat ja feia 2 minuts i aquest ho faria en 5.
Que carall de precisio suissa... Precisio nipona!
Pel cami he llegit la guia i en veure que parava a Kanazawa, he decidit passar d`anar a Takayama i quedarme a Kanazawa.
Doncs, que contenta que estic d`haber-la cagat en agafar el tren!
Kanazawa m`ha encantat!
Primera impressio, quina canya d`estacio! La de Kyoto es molt mes gran, pero si la Kyoto eki em va agradar de dins, aquesta impressiona la facana. I un detall curios, el rellotge digital en que el que serien leds, son rajolins d`igua. Mola!

Per variar, he visitat el castell.
Aquest no tindria gaire cosa d`impressionant. Doncs nomes en queda una minca part del que va ser, una veritable ciutat fortalesa. Potser no tan gran com Himeji, pero si mes espectacular i fortificada.
El que es pot visitar esta totalment restaurat. I dic totalment!
Aixi com altres castells, com el d`Osaka, son reproduccions de formigo, aquesta esta feta com si s`hagues construit de nou amb els materials originals.
I fent aixo han deixat parts de l`estructura a la vista, mostrant com les columnes, vigues i altres elements arquitectonics van encaixant entre ells, sense cap clau a l`estructura.
Molt interessant.

Per altra part, encara n`estan restaurant molt de troc... El "monstre restaurador" em torna a perseguir

Al costat mateix del castell hi ha el Kenroku-en, un dels tres millors jardins del Japo (els Japonesos i els seus "tres millors", "tres mes grans", tres mes antics"...)
Veritablement val la pena de visitar-lo.
Hi ha racons sorprenents.
Si hi aneu a l`epoca dels cirerers florits, busqueu-ne un amb unes flors realment espectaculars, que diu que tenen 300 petals! Jo no se si creure-m`ho...
Tambe hi ha diverses cases de te, forca finolis... un te, ras i pelat, 700 iens.
Pero tambe hi ha quioscs on per menys quartos (400 iens) et porten un platet amb Ankoro o Dangos i una tassa de genmaicha (te d`arros)
Si no fos pels grups d`"imserso" que porten les guies amb megafon que van cloquejant pels caminets, seria un paradis.

Ah! I tambe he compres el perque al Japo la tassa d`atur es de les mes baixes de mon... Per fer una cosa que poden fer tres persones (o quatre a molt estirar), n`hi havia dotze! Ja us penjare la foto...
Conxus! I jo que em queixava de la brigada municipal... un que fa veure que penca i els altres dos que s`ho miren...

Kanazawa es va salvar dels bombardejos de la Segona Gerra Mundial, i per tant conserva, al menys una petita part, els carrers amb aire tradicional.
Al barri de Nagamachi es concentren les cases de les antigues families Ninja de la zona. Si, si! Nijes! No he pogut entrar a cap, pero es reconeixen pels murs grocs coronats de rajoles que les envolten.
Hi havia un corb que m`ha seguit un bon troc... Jo i les meves paranoies, crec que era un ninja camuflat, aixi tan negre i saltant de mur en mur sense fer soroll...
Li he fet una foto, ja us el presentare.
Li he posat Kuromaru. Je, je!

Dema agafo altre cop maletes i cap a Nagano i Yudanaka.
Ara si, a les muntanyes.
I no em puc equivocar de tren, que tinc seient reservat!