Buff! Feia dies que no passava per aquí, però d'avui no passa! L'avinentesa és inevitable! No podia deixar d'anunciar que aquest cap de setmana se celebren les IIes Jornades de Manga i Cultura Japonesa de Reus, organitzades per l'Associació Irasshai
Que enguany creix i passa d'un a dos dies, plens de tallers de dibuix, concursos de karaoke, cosplay, competició de softcombat, jocs de taula i videojocs, Para-Para i projeccions d'anime, cinema i... Hard Gay!
La primera edició de les jornades se'm va passar... (Estaria enfeinada amb els preparatius del meu viatge al Japó?) Però espero que a aquesta edició hi pugui anar, encara que sigui només una estoneta a treure el cap! (^^)
Així que si us hi voleu arribar, és aquest 10 i 11 d'octubre, a La Palma de Reus. Passeu per la plana de les Jornades per a coneixer les activitats i els horaris. I és gratis! (visitar la plana i l'entrada a les jornades!) XD
Hummm... Per a anar fent boca per al Saló del Manga...
Des de Gocha Gocha ens volem afegir al record del recentment desaparegut Yoshito Usui donant constància a través d'aquesta entrada del nostre dol i enyor. Sempre el recordarem amb estima com l'entranyable autor de la seva obra més coneguda, Crayon Shin-Chan, la qual s'ha convertit, per a molts, en una part imprescindible de la nostra cultura popular.
Descansi en pau, Usui-Sensei.
És una iniciativa de "Hoy les presentamos...". Al seu bloc podreu trobar l'HTML original en castellà per a poder copiar i pegar al vostre bloc i així unir-vos a aquest missatge de condol. La imatge ha estat cedida per Marc Bernabé.
Com ja anunciava aquí, aquest passat dissabte va tenir lloc el primer Matsuri japonès a Reus. O més ben dit, la primera Fira de Cultura Japonesa, que ha rebut el nom de Hikari i que organitza Amakuni. Per descomptat no m'ho vaig perdre! Volia portar-hi el meu nebot, ben abillat amb el jinbei que li vaig comprar abans de que nasqués, i que només ha fet servir a casa... Però tossut com ell sol, no li va rotar de posar-se'l! Però vam acordar d'anar-hi tots dos amb les nostres samarretes del Tetsuwan Atomu (Astroboy) Una bona afluència de gent, la majoria adolescents (alguns tematitzats per a l'ocasió!) i molts "papes" amb els fills petits. El que ens anunciaven a la pàgina web, és el que vam trobar. Ni més ni menys! Així que les expectatives es van realitzar però no superar... Encara que, per ser la primera edició, crec que ha tingut prou força i ha estat una molt bona festa! A l'escenari es van anar mostrant exhibicions d'algunes branques de les arts marcials. El primer que vaig veure va ser una classe oberta per a principiants de bokken. Més tard va seguir l'exhibició de Nanbudo, que (perdoneu la meva desconeixença) em sembla una barreja de judo, karate i ioga... Després Karate, Jodo i Iaido amb una mostra de Tall Real I Tall de Precisió
Més tard s'explicarien contes i sonaria una selecció de música japonesa, però jo havia de marxar... M'hagués agradat quedar-me als contes! La propera edició serà...
Mentre a l'escenari s'anaven succeint les diferents exhibicions, hom podia visitar els dieferents stands dedicats als bonsai, al manga i l'anime, als jocs (rol, DDR...), també es podia pescar globus! I degustar els takoyaki, kakigoori, taiyaki, oniguiris, ramen (instantanis...), Lamune, sencha... Aquesta paradeta, tot i ser, crec, una de les que han tingut més èxit, al meu parer era la més desorganitzada... Haurien fet més calaix montant-s'ho d'una altra manera... Massa gent remenant l'all per allí i un descontrol total. Una cua infinita per als tiquets, que els venien en un raconet amagat i de difícil accés. Jo encara tinc l'esgarrinxada a la cara de la palmera que "camuflava" la venedora de tiquets... Després de la cua dels tiquets, espera i guarda els takoyaki fets en miniplanxes sobre dos fogonets... Espera per un taiyaki industrial i escalfat en una sandvitxera que no tirava gaire... Ramen instantani... Això si, t'hi afegien una rodanxeta de naruto! Feien altres coses, però em vaig agoviar tant de veure'ls que vaig passar.
Ja espero a veure què ens ofereix la Hikari en la propera edició!
Ja sento el flap-flap dels uchiwa, el karan-koron de les geta, el fressar dels yukata i la vibració in crescendo dels taiko, l'olor de takoyaki, de núvols de sucre i de taiyaki farcit d'anko, intueixo les coloraines de les pomes caramelitzades i els fanalets de paper, anhelo poder refrescar-me amb un kakigôri de meló o un gelat de tè maccha, somnio amb les màscares de guineu i de l'Ultraman, en pescar peixets amb un sedàs de paper,... Aaaah! Quina nostàlgia, els Matsuri japonesos! Tot i que de fires i festes, a les nostres contrades, en tenim de molt animades i més de les que ens pensem, no s'hi respira el mateix ambient que en un matsuri...
Crec que la majoria, al menys dels de la meva generació, haurem passat algun cop per l'"aventura" de fer-se fotos en un Fotomaton. Aaaaah! Quina nostàlgia! Per casa encara ronden les fotos de quan era petita i ens vam fer amb ma padrina, que rondaria els vint-i-pocs anys, i una amiga seva. Totes tres encabides dins d'aquella càpsula màgica, o així ho veia jo... O les del viatge de fi de curs a Grècia amb tots els caps que van poder-se entaforar dins d'aquell cubicle de cortines pudentes.
El que potser no haurà fet tanta gent, és fer-se purikura. No! No penseu malament! Purikura són també fotos que es fan en una mena de fotomaton, l'acabat és en paper adhesiu i el que les fa realment "especials" i diferents és l'ornamentació que ens "acompanyarà" a la foto i que un mateix pot triar i dibuixar a través d'una pantalla tàctil com aquesta. Les purikura són tan populars al Japó (també a Corea i Taiwan, i sobretot entre les adolescents) que hi ha sales recreatives plenes exclusivament d'aquestes màquines.
A casa nostra no han tingut tan d'èxit aquests laboratoris de fantasia, per no dir gens, tot i que als anys 90 es podien veure algunes màquines de la mà de SEGA. El terme Purikura és la forma curta (és tan típic dels nipons escurçar els noms...) de la marca registrada Purinto Kurabu (プリント倶楽部), que deriba de l'anglès Print Club. Desenvolupat en conjunt per Atlus i Sega, el primer Purikura va ser venut el juliol de 1995. Ara hi ha altres marques que en treuen suc. Make Software n'és una. Encara que no entengueu res, tota la pàgina està en japonès, doneu-hi un cop d'ull, aneu clicant, i veureu molts exemples del que aquesta marca ofereix. Però si voleu provar una d'aquestes maquinetes haureu de fer uns quants (milers) quilòmetres, o comprar la màquina (segur que se'n deuen trobar de segona mà...) i tenir una sala per a encabir-la... No cal! Amb el Purikura Photoshop Kit (by akenon) ens podem "fabricar" les nostres pròpies purikura! \(^o^)/ Yattaaaa~
Purikura Photoshop Kit by ~akenon on deviantART És un paquet de trames, pinzells i tampons per a Photoshop que us podeu descarregar de la plana d'Akenon a deviantART.
Si... Ja ho sé! No té el mateix feeling que fer-se la foto en una PrintClub, però "a falta de pan, buenas son tortas", oi?
Més d'un cop m'han preguntat d'on em ve la meva "afició" per Japó. I no és fàcil de respondre... No és perquè no ho tingui clar, sinó perquè hi han influït tants factors al llarg de la meva vida fins ara, que és difícil de enumerar-los tots. De vegades he pensat que ha estat un "amor" que ha anat creixent amb mi. Ja de ben petita, al parvulari, un cop vaig dibuixar, en una de les tantes làmines que es fan en aquella edat, un dels personatges amb els ulls allargats. El comentari que vaig rebre va ser: Mireu, la Marta ha dibuixat un xinès (bé... la "senyu" va dir "chino", però ara no ve al cas). I jo que salto... No! Que és japonès! Si en ma vida no havia vist un japonès de prop... Però ja hi deuria tenir cert interès, no creieu? El cert és que podria estar influïda per la parella de gegants Japonesos que tenim a Reus. Aquí teniu uns retallables que he trobat al web de l'Andreu Faro Lalanne (si voleu conèixer la resta del Seguici i innombrables caricatures i acudits nascuts de la mà d'aquest dibuixant, no dubteu a passar-hi)
Anys després, em vaig disfressar de japonesa per Carnestoltes. (Llavors, que era primeta i el yukata em quedava bé... sig!) I els comentaris de que era xinesa ja em van inflar el que no sona... Que no vaig de xinesa, carai!! (#¬¬)
Quan érem petits sovint ens preguntàvem on aniríem de grans, quin lloc del món ens agradaria visitar. Uns (molts) deien Austràlia (per ser les antípodes? Pels cangurs i els coales?), altres Amèrica (no es distingia el país...) i jo... Què us he de dir? Sense saber gairebé res de geografia i menys d'història i cultures, la meva meta era el Japó!
Quan tindria 12 o 13 anys va ser el bum de l'anime, amb Bola de Drac i el Dr. Slump, l'Arcàdia del Capità Harlock,... I totes les sèries que han alimentat les nostres hores de televisió. Jo en conec d'un que els dissabtes matinava per pròpia voluntat per a engolir totes les sèries d'anime que emetien per la tele... Si entre setmana el féssin aixecar tan d'hora hauria remugat com el que més. Ne! Tatchan!? Llavors van començar els intercanvis de fotocòpies (rieu-vos del Top-Manta) i de merxandatge, les maratons d'anime, els estalvis gastats en col·leccions... I sort que per aquell temps, arribaven poques coses al nostre país. Com que a casa no es volien gastar el que costaven les camisetes, me les pintava jo mateixa. I orgullosa que n'estic! Estan ratades de tant rentar-les, però encara les guardo. Serà un tòpic, però Akira em va marcar molt. (Va ser el primer anime que vaig veure al cine i el primer VHS que em vaig comprar, per descomptat... de tant passar-la està feta caldo)
Fins i tot vaig provar de dibuixar manga, sense èxit... Ja que no trobava ningú que creés una història per a poder-la dibuixar... Ja podeu veure, que la redacció i seguir un fil continu no és el meu fort... El meu cervell salta d'una cosa a l'altra per simples al·lusions, conexions estrambòtiques, semblances o sensacions que em fan recordar una altra cosa que aparentment no té res a veure amb el que havia començat... Bé! Que me'n vaig per les rames!
Em vaig començar a interessar per les vestidures clàssiques japoneses a les classes de dibuix. Ja que la professora, que llavors estudiava disseny de modes, tenia un llibre de la història del vestit on hi havia l'apartat del Japó. Així com va començar a créixer el meu interès pel sumie i l'ukiyoe. En especial els d'en Hokusai.
Seguint en aquella època, just el 1994, hi va haver una sèrie de concerts organitzats per la Unesco al recinte del Todaiji, a Nara, que van ser emesos per televisió. Jo el vaig veure pel 33. I em va impressionar tant l'arquitectura d'aquell temple que el vaig fer un punt de pas inevitable per al meu (llavors) viatge pendent. També em van impressionar molt els Taiko. I va ser el primer cop que vaig escoltar X Japan, i des de llavors "Endless Rain" forma part del meu propi Top10.
Tot i que la seva estètica no em va convèncer mai... Vaig al·lucinar com en Yoshiki passava de tocar frenèticament la bateria (la seva manera de tocar tinc entès que li ha portat problemes de columna) a tocar el piano tan gentilment... Si ho intentés jo, suposant que sabés tocar els instruments...(^^;), em tremolaria tan el pols que seria incapaç de fer-ho. També en aquest macro-concert vaig "coneixer" en Tomoyasu Hotei, que potser a alguns us soni de la BSO de Kill Bill, amb "Battle without Honor or Humanity" Aquí en teniu un clip de la peli.
Fa cosa de 6 anys, en una de les meves "rondes" per les llibreries, vaig trobar el llibre "Japonés en viñetas" d'en Marc Bernabé. A partir d'aquell moment, mig en broma, vaig començar a "estudiar" japonès. I ho dic entre cometes, perquè el verb estudiar no pot definir la metodologia inconnexa que segueixo, de forma autodidacta, amb tota mena de llibres, pelis, dorama i anime en VO.
El meu primer viatge al Japó va ser tot just un any després de començar la meva epopeia amb aquest idioma. Va sorgir també mig en broma amb uns companys de feina que jugaven a un videojoc i no entenien els textes que hi sortien. El seu comentari va ser "Apa! la Marta ens ho traduirà! O millor! Anem al Japó i hi juguem allà!" Jo em vaig quedar a quadres, rombos, puntets i estrelletes... Però vaig aprofitar la "broma" i realment vaig anar al Japó. Després de la segona vegada, aquest cop completament sola (amb vistes de futures escapades, eh!) que hi vaig anar, es van multiplicar les peticions de consells per part d'amics i coneguts per si un dia hi van... Jo encantada d'explicar-los les meves experiències i impressions. Però n'hi ha hagut que han insinuat que els monti el viatge jo... Per aquí no hi passaré... No pel temps que hi perdi jo, sinó que, per pròpia experiència, he gaudit més d'un viatge que he hagut d'investigar i preparar jo mateixa que els que m'ho han donat tot fet...
L'altre dia, algú d'aquests em va preguntar que què feia si em trobava en algun lloc perduda i no sabia què fer... La meva resposta va ser simple: "Allí donde fueres, haz lo que vieres" És una dita molt i molt encertada, y sempre m'ha donat resultat. I pels meus mecanismes de funcionament del cervell, em va venir un flaix del concert de Nara que he comentat. En concret la cançó de Roger Taylor (bateria dels Queen), que va tocar juntament amb en Yoshiki dels X Japan, Foreign Sand.
La rèplica del meu amic va ser... Si, ja! Però em montaràs el viatge, o no? (#¬¬)fhhhhhhg... Ja ho veurem!
Feia dies que no escrivia res aquí... Però avui puc i vull "parlar" d'un regal que he rebut pel meu "cumplenyanyos" La veritat és que, de moment, (^^;) és l'únic que he rebut. I ha arribat des del Japó. El meu bon amic Junichi em coneix més del que em pensava, al menys pel que fa a gustos musicals. M'ha enviat un parell de CD d'un grup de noies que em va cridar l'atenció quan vaig estar al Japó. La veritat és que vaig estar a punt de comprar-ne el primer disc! I ell no en sabia res, ja que no n'hi vaig parlar (a no ser que viatgés fins a Tokyo i m'espiés... haha! broma!) Però al final em vaig decantar per un altre grup una mica menys underground (?)... Bé! Més eclèctic, heavy tirant (i molt) a pop. Aquests eren "One OK Rock" (Algun dia potser en parlaré) Els discs que he rebut són d'un grup de noies, com ja he dit, que es fan dir "Mass of the Fermenting Dregs" Si, si! "Massa d'excrements en fermentació"... O sigui un munt de fems! XDDD Un nom que sembla tret a dit del diccionari... L'atzar de l'absurd al poder! Bé! És un grup japonès... I jutjar un grup nipó pel nom encara té menys sentit. Amb precedents com Hemp-Coacher Juicer, Core Milk, Bump of Chicken... (de fet, a les nostres contrades no ens quedem curts amb els noms xorres... Els Pets, La Oreja de Van Gogh, Un pingüino en mi ascensor,...) I com no, ja que el nom és tan llarg, amb el costum que tenen els japonesos d'abreujar, ja se l'anomena per les sigles MOTFD. Que com que costa més de llegir que el propi nom passa a ser MASUDORE (マスドレ) Els que tingueu alguna noció de japonès ja haureu esbrinat perquè es diu així. Pels que no, MASU seria com pronunciarien "Mass" i DORE "Dreg"
Els inicis de MASS OF THE FERMENTING DREGS (MOTFD) van ser el 2002 a Kobe. Formada per 3 components Natsuko(Baix/Vocal), Chiemi(Guitarra) i la bateria, que va deixar el grup el 2007. (A partir de llavors actuen amb un bateria de suport)
El 2007, MASUDORE van actuar al "Fuji Rock Festival", tot i no tenir cap contracte ni haver editat cap disc.El seu so massiu i el seu directe va sacsejar les xifres d'audiència.
El gener de 2008 treuen el seu primer àlbum homònim. En aquest disc, Dave Fridmann -un dels més grans enginyers de la música rock del món-treballa com a productor a "IF A SURFER" i a ベアース (Bears). Aquest disc assoleix la 4a posició a la llista indie d'Oricon i el número 1 de vendes a la iTunes Store Japan Rock Chart.
L'origami (折り紙) es l'art japonès del plegament del paper. És originari del Japó (en japonès significa, literalment, "plegar" (oru) "paper" (kami). Conegut aquí com a papiroflèxia.
La papiroflèxia pot definir-se com un art educatiu en què es desenvolupa la creativitat, prenent-la com a passatemps o aplicant-la fins i tot en les matemàtiques.
Partint d'una base inicial (quadrats generalment, rectangles, triangles o, de vegades, altres formes) s'obtenen figures que poden anar des de senzills models fins a figures de gran complexitat. Els subjectes preferits per modelar són animals, altres elements de la natura (flors, arbres, etc) i capses. Es poden fer figures diverses com vaixells, barrets, pingüins, ocellets, avions i gairebé qualsevol cosa que hom tingui traça de fer i imaginació de crear. L'única norma és que tot s'ha de fer doblegant. No es permet ni trencar ni enganxar.
Segons la filosofia oriental, l'origami aporta calma i paciència a qui el practica, característica comuna de bastantes teràpies basades en l'exercici manual.
Un Sant Jordi vaig rebre un llibre d'iniciació a l'origami. Aquest és el llibre i algunes figuretes. La que està en primer pla és una Grua (Tsuru, 鶴), que tradicionalment representa la longevitat, la salut, etc. S'acostuma a plegar-ne per a regalar als malalts.
Aquesta vegada, em vaig portar un parell de paquetets de paper especial per origami. De moment no els he encetat... Encara estic decidint quines figures fer-ne. És que són tan bonics...
Però de vegades em ve de gust fer-ne alguna figura sense preocupar-me de l'aspecte final. De vegades n'he fet amb post-it que tenia mig rebregats damunt de l'escriptori. I pensant en això, ja que no dec ser l'única que ho ha fet, els de SuckUK han tret uns blocs de post-it amb instruccions de plegat per fer diferents figuretes. Una mostra:
Així que si no sabeu fer cap figureta, amb aquestes notes adhesives no teniu excusa, ja que cada paquet porta les instruccions de 10 models diferents impreses a les seves fulles. I de pas doneu una segona vida a aquests paperets que de vegades poden arribar a ser ben empipadors...
Mostra un mapa més gran El primer cop que vaig anar al Japó, l'agost de 2004, volia anar a veure el volcà Asama (浅間山, Asama-yama), però al final vaig optar per visitar altres zones al voltant de Tòquio. Poc després, l'1 de setembre, va entrar en erupció després de 14 anys adormit. Hi va haver una altra erupció l'agost de 2008, però sense cap perill, i la més recent ha estat el passat diumenge 1 de febrer. Per sort, quan el novembre passat hi vaig anar, per fi, no hi havia cap risc (al menys imminent). El que feia era un vent i un fred que pelava... aquesta sóc jo, ben tapadeta! Com que està contínuament expulsant gasos, només es pot arribar fins a 4Km del cràter.
L'Asama es un estratovolcà (com el Fuji-san i el Teide), el més actiu de l'illa de Honshū, situat a aproximadament 140 km de Tòquio, al límit de la prefectura de Gunma i de la prefectura de Nagano i té una alçada de 2.568 m. L'Agència Meteorològica del Japó l'ha classificat amb rang A (de major activitat)
La muntanya es troba a la conjunció de l'arc Izu-Bonin-Marianas i de l'arc del Nord-est del Japó. La primera referència històrica d'una erupció va ser l'any 685 segons el Nihonshoki. Una de les erupcions més importants va ocórrer l'1 de setembre de 1783, quan he va haver una sortida de flux de lava i piroclàstic cap a la prefectura de Gunma, provocant la mort de 1.500 persones. L'erupció del 2004 va ser al setembre, però el volcà va continuar expulsant material fins el novembre. El diumenge 1 de febrer d'enguany, l'Agència Meteorològica del Japó va advertir de la possibilitat de que es desenvolupés una erupció en el transcurs de dos dies. Els habitants de les rodalies van ser evacuats, pel que l'erupció, que va començar al dia següent, no ha tingut víctimes en un primer moment, encara que les cendres, arrossegades pel vent, van arribar fins a Tòquio.
Shinkansen (新幹線), crec que vol dir Nova Era, és com s'anomena el tren d'alta velocitat japonès. Els orígens de la xarxa d'alta velocitat japonesa cal trobar-los a la dècada dels cinquanta del segle passat. En aquells moments, alguns trams de la xarxa convencional japonesa, com la línia Tokaido, estaven a punt d'arribar a la saturació. Això va empényer a la companyia de ferrocarrils a construir una nova línia que servís per descongestionar el corredor Tòquio - Osaka. La construcció d'aquesta línia té algunes particularitats respecte la xarxa existent. En primer lloc s'utilitzà un ample de via normal (1,435mm), en comptes de l'ample de via mètrica, coneguda com via estreta. En segon lloc, la nova xarxa seria d'ús exclusiu de viatgers i comptaria amb un nombre reduït de parades, que farien el paper d'intercanviadors amb la xarxa tradicional (si... Igual que l'estació del Camp de Tarragona... perduda entre avellaners i herms...). Finalment, la nova xarxa hauria de ser resistent a tifons i terratrèmols, i permetre l'evacuació de les grans ciutats en cas d'emergència. (Això no ho entenc... ja que si hi ha tempesta de neu és el primer que s'atura... No sé quin criteri d'emergències segueix) L'1 d'octubre de 1964, coincidint amb la celebració dels Jocs Olímpics, es va obrir la ruta Tokyo-Osaka, de 515 km de longitud. En aquells moments la velocitat màxima que oferia era de 210 km/h. (Fa 50 anys d'això!) La durada del trajecte complet era d'entre quatre i cinc hores. Es van oferir dos tipus de trens, els Hikari i els Kodama. Tot i ser tecnològicament idèntics, els primers feien parada només a certes estacions intermèdies (Nagoya o Kyoto), mentre que els Kodama s'aturaven a totes les parades. Aquesta distinció ha perdurat fins a data d'avui. Afegint-hi els Nozomi, que són directes, i per tant més ràpids (per això no entren al JRpass) L'èxit de la nova línia, que va transportar 100 milions de passatgers en poc més de dos anys, va animar la construcció d'extensions. La primera d'elles, inaugurada l'any 1972, feia arribar els "trens bala" fins a Okayama. Posteriors extensions fins a Hiroshima i Hakata, van configurar el Sanyo Shinkansen, que permet assolir velocitats de fins 300 km/h. Tot i l'èxit en termes de passatgers, els altíssims costos de construcció van dur a la JR, la companyia de ferrocarrils, a vorejar la fallida. L'any 1987 fou dividida en sis parts i privatitzada. Des de llavors, els esforços s'han concentrat en incrementar la capacitat de les línies Shinkansen existents en comptes d'obrir noves rutes. Així, per exemple, s'han anat millorant els trens i la senyalització per permetre velocitats més altes. Un exemple és la sèrie N700, que crida l'atenció, a part de ser els primers models en implementar la xarxa WiFi de 2Mb de la NTT, per l'acceleració de 0 a 270Km/h en 3 segons. Això si que és un ten bala! Que quan el perds ni el veus! Vista frontal... Mira que arriba a ser lleig...
Així que al Japó, el "tren bala" està en la seva maduresa, però aquí... L'alta velocitat és un nen de bolquers, encara no ha arrivat ni a l'edat del "pavo". Va néixer el 1992, per l'Expo?, enllaçant Madrid amb Sevilla. Amb la puntualitat brillant per la seva absència, per no perdre el costum... Han dit als mitjans que Barcelona i Rodalies (RENFE) tornaran a sofrir les obres de l'AVE (si es que ho han deixat de fer mai...) durant un parell d'anys més. Ja veurem si no s'allarga! I, un consell, ja que he començat parlant del Japó, feu com els japonesos i tireu tantes fotos de la Sagrada Familia com les vostres targetes de memòria us permetin i així guardar-ne al menys un record gràfic, que si no cau amb les obres del túnel, ho farà amb les vibracions del pas dels trens... Aquí en teniu unes quantes, per si de cas...
En un dels blocs que acostumo a llegir, Nihon mon Amour (és al meu blog roll), he trobat l'enllaç al bloc de l'enekochan, i donant tombs per les seves entrades antigues hi he trobat una petita joia, al meu parer. A la classe d'EATP de l'insti em vaig quedar amb les ganes de fer un curt en stop motion... És la pega de tenir un cognom començant amb T, comportant estar sempre de les últimes de la llista... Es va acabar el curs i els del meu grup no vam poder fer el projecte perquè només hi havia una càmera i molta gent amb poques ganes de prendre's seriosament la matèria... Jo triava sempre arts plàstiques, perquè realment m'agradava (i m'agraden!), però d'altres només ho feien per a treure's una assignatura de damunt, passant l'estona... El que si que vaig poder fer van ser les fotos de llarga exposició i els dibuixos amb traços de llum. Això va ser a l'escola d'art, en les hores que no em passava a la "piscina" XD
Els que hagin anat a l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona, ja saben de què parlo... "Perdona... La classe de Disseny...?"
I ara em direu, "què carall té a veure això amb Tòquio?"... Doncs, com he començat dient, he trobat una petita joia. I crec que hi he pogut reconeixer alguns carrers! Us la deixo aquí!
I el Making-Off, també!
Si més no, s'ho deurien passar de conya fent les fotos i el muntatge!
Al segon 15, és un intent de 4 de 3 (sense folre ni manilles!)? I un altre projecte...
Fa tres dies que em llevo amb una cançó enganxada al cap i que a la que les meves neurones es relaxen torna a atacar fent-me taral·lejar el tros que em sé. La veritat és que la cançoneta en qüestió no té res d'especial, a no ser que és l'ending de l'última pel·lícula de Ghibli, "Gake no ue no Ponyo" (Ponyo al penya-segat) La banda sonora de la qual és de (qui si no!?) Joe Hisaishi.
Els rumors deien que aquesta pel·lícula era una mena de resposta (lliçó?) de Hayao Miyazaki al seu fill Gorou. Per la, fins a cert punt, polèmica que van aixecar els comentaris fets pel director novell al seu bloc personal respecte la relació, segons ell, més aviat freda que rebia per part del seu pare, a arrel de l´anterior treball de l'estudi amb el que va debutar com a director, "Gedo Senki". Pel que sembla, "Gedo Senki" la volia fer el mestre Miyazaki ja des de feia molt de temps, però quan per fi l'Ursula K. Le Guin, l'autora de la sèrie dels Contes de Terramar en que està basada la pel·lícula, va donar el seu VP per a fer-ne l'adaptació d'anime, estava ficat de ple en la producció de "Hauru no ugoku shiro" (El castell ambulant). Per això va prendre el projecte el seu fill. El que va convèncer a Le Guin de cedir-ne els drets per fer-ne la película, sembla ser el fet de que l'estudi va guanyar un Òscar amb "Sen to Chihiro no Kamikakushi" (El viatge de Chihiro)... (Ja t'està bé! Si tens fums, bufa!) Jo no he llegit res d'aquesta autora, però la història a "Gedo Senki" em va semblar una mica confusa... Massa coses a dir en poc temps i al final no rebre cap missatge clar... (I que no se m'enfadi ningú si dic que és l'única pel·lícula de Ghibli en que m'he adormit veient-la...) Gràficament, hi havia punts en que el detall era absolut i altres en que es veia una mica barroer... Així que una mica inconnex tot plegat. Sempre des del meu punt de vista, és clar!
Tornem al tema... Ja he vist, doncs, l'última de Ghibli! Com era d'esperar, encara no s'ha editat a Espanya... Tindrem la possibilitat de veure-la al cinema? O el que serà més segur, en DVD directament...? Ara només ens queda esperar que la Disney es decideixi a distribuir-la!! Jo he vist un screener Xilè, lògicament amb l'àudio en japonès i els subtítols en espanyol. (Amb la noia que va i torna del lavabo inclosa ;P) Com ens té acostumats Miyazaki, Ghibli ens torna a portar una pel·lícula plena de missatges d'amistat, amor i respecte per la natura en aquest treball. Amb una estètica simple (no espereu l'espectacularitat de Mononoke Hime) que recorda realment les aquarel·les que fa el mestre com a esborranys, encara m'ha donat una sensació més tendra, sense perdre's en els moments més tensos. A mi, personalment, em recorda, deixant a banda el punt més fantàstic característic d'en Miyazaki, a la meva estimada "Mimi wo sumaseba" dirigida pel desaparegut Yoshifumi Kondou.
Ull! Que ara us podria esventrar la pel·li!! Si no vols córrer el risc, salta't el text lila
La història es desenvolupa en una ciutat vora el mar en la que un nen de 5 anys, en Sousuke, rescata d'una caleta plena d'escombraries un peixet vermell al que li posa el nom de Ponyo. L'amistat entre en Sousuke i la Ponyo (és una peixeta, doncs! De fet és una mena de princesa filla d'una Dama Marina i d'un bruixot, humà renegat de ser-ho) creix fins el punt de que la Ponyo desitja ser humana. El fet que la Ponyo sigui lluny del seu hàbitat i faci us de la seva màgia, fa que l'equilibri de la natura es trenqui. Per això, els seus pares decideixen posar a prova la lleialtat d'en Sousuke envers la Ponyo, per a deixar-la quedar al món dels humans com a tal, renunciant als seus poders per sempre.
Aquesta trama és el pretext amb el que Miyazaki ens parla, per exemple, de la relació entre els humans i la natura, de la necessitat de l'equilibri entre ambdues parts i de l'amistat entre els nens, i entre els adults.
El missatge a en Gorou? No sé... Com no sigui el fet que el pare és tan estricte (fins i tot violent? Podria llegir-se d'una altra manera que no convé...) amb la seva filla, perquè vol protegir-la del que ell mateix tem? Res! Que si teniu l'oportunitat, l'heu de veure.
I si voleu, aquí és un lloc on podeu deixar els vostres comentaris i/o opinions. Per anar fent boca, aquí us deixo el trailer.
Apa! Tornem-hi! Ponyo, Ponyo, Ponyo, sakana no ko...
Bé! Ja podeu veure que tinc accents, apòstrofs i "Ç"!! Els primers dies, a la feina escrivia els informes i missatges de manera desastrosa...
Ja fa més d'una setmana que vaig arribar a casa, però fins ara no m'he decidit a escriure aquí... Els dos últims dies a Kyoto, i al Japó, no vaig tenir internet a l'hotel... un virus va esconyar l'andròmina aquella... I no vaig tenir ganes d'anar a l'altre edifici...
Un consell... Ni se us acudeixi anar a Kyoto en festiu nacional! Resulta que el diumenge 23 era festiu i llavors, pel que sembla, el passen al dilluns. Això, sumat a que Kyoto es un lloc molt visitat (sobretot a la primavera, pels sakura; i a la tardor, pels momiji), em va fer sentir una mica cohibida... Semblava que tots els japonesos del Japó estiguessin a Kyoto! Un trajecte en bus que normalment es faria en vint minuts, aquests dies vaig trigar una hora i mitja en fer-lo! Ja no parlem de caminar pels carrers cèntrics... I per visitar les coses... Cues infinites... Primer per comprar l'entrada i després per a entrar! I el Camí del Filòsof... semblava la Rambla de les Flors! Si el dia abans, en Junichi no parava de dir "ooi", que vindria a ser alguna cosa com que ple, o quina gentada... No sé que diria si haguéssim quedat l'endemà... Però bé! Enmig de tot l'enrenou de turistes, jo entre ells, vaig acabar de fer les visites que tenia planejades.
El dia de tornada a la rutina (llegir: casa) em vaig llevar força d'hora per arribar amb temps a l'aeroport Kansai (Osaka), amb un tren Haruka Expres, que et deix a l'aeroport mateix (l'altra vegada vaig haver de fer transbord a l'estació de Shin-Osaka) De seguida vaig trobar les finestretes de la Finnair, però com que havia arribat amb massa temps, no havien obert encara. Quan va ser l'hora d'obrir, ens van informar que l'avió que havíem d'agafar encara no havia arribat de Helsinki, perquè hi havia hagut una tempesta de neu en aquella zona i ja havia sortit amb retard. En recollir els bitllets i facturar la maleta em van demanar disculpes pel retard i em van donar un val de 1000¥ per a dinar en un dels restaurants de l'aeroport. A escollir entre una llista d'uns 20 establiments. (Igualet que a Aena...) Així que al final vaig sortir a les 15h en comptes de les 12h. La llàstima és que l'avió de tornada no tenia pantalleta individual... Així que a l'estona d'haver despegat i veient que no posaven cap peli, ja tornava a estar avorrida, i em vaig disposar a llegir un manga que havia comprat mentre m'esperava a l'aeroport. Al meu costat hi havia una parella de japonesos, que rondarien els 55 anys. I la dona, en veure el que llegia (o ho intentava...) em va començar a parlar, sorpresa de que ho pogués llegir (o intentar...) XD Vam estar parlant força estona. Del que havia visitat al Japó, del que els agradaria veure, beure i menjar si vinguessin a Espanya, del seu viatge... 10 dies de vacances, i anaven des de Frankfurt a Mont Saint-Michel (Normandia,França) en una ruta en autobús... Bufff! Quina pallissa de bus!
A mitja hora d'arribar a l'aeroport de Vantaa (Helsinki, Finlandia) van començar a anunciar pels altaveus els horaris i portes d'accés de les connexions amb altres vols (en Finès, Anglès i Japonès) però de Barcelona no en deien res... Així que ho pregunto a una hostessa i ho va a consultar però em respon que ho hauré de preguntar a l'aeroport mateix... Tornen els nervis! Segons la meva reserva, si el vol hagués sortit a l'hora des d'Osaka m'hauria hagut d'esperar dues hores i mitja per a l'enllaç cap a Barna, però si ja havia sortit amb tres hores de retard... Tenia el "cagalló al cul"... Amb les vores de la pista plenes de neu, i un paisatge de pessebre vam aterrar en una pista que em va semblar semi gelada pel soroll que va fer el tren d'aterratge en tocar terra i que va semblar que l'avió derrapava una mica... Vam anar ben a poc a poc fins a la porta, o al menys m'ho va semblar. Només va faltar que els de control d'equipatges s'ho prenien amb més calma que mai! Per fi vaig arribar a la porta 29! Després de patejar-me mig aeroport... Ja a l'avió, pocs minuts després de pujar-hi, van anunciar que ja havien pujat tots els passatgers amb connexions. Així que tanquen portes i se'ns acosta una mena de camió cuba amb una plataforma des d'on un tio comença a ruixar les ales amb un líquid que sembla força calent per la quantitat de vapor que en surt. Quan ja ha ruixat totes les ales i alerons ho comença a fer per sobre de la resta de l'aparell... Igual que una croqueta ens va deixar! El líquid en qüestió, que regalimava per les finestretes, era d'un groc i una viscositat com d'ou batut... Suposo que deuria ser per a evitar que la poca neu que queia en aquell moment es gelés i impedís el moviment correcte dels elements de l'avió. Tres horetes més de vol i ja sóc a Barcelona... Una hora més de cotxe i a caseta! En part en tenia ganes, per un altra, el meu cap ja començava a pensar una possible ruta per a una futura estada al País del Sol Naixent. I sobretot, amb la nota mental de mirar que no coincideixi amb pics de vacances dels propis japonesos... Encara que m'agradaria anar-hi a la primavera... pels hanami.
Així tinc el cap ara... com una olla de grills... Al matí parlant en Francès i Castellà (tot alhora), la majoria del dia en japonès, després altre cop en francès i ara fa una estoneta en angles... Així que ara escriure en català es un veritable descans per al meu cervell! A l'hostal hi ha un grup de francesos, que rondaran els 60 anys, que algun d'ells parla l'espanyol. I hem acordat que ells parlarien en aquest idioma i que jo parlaria en gavatxo. I una noia francesa que viatja fent autoestop... Amb ells he parlat al mati, abans d'anar al mercadet que es fa al Tou-ji el dia 21 de cada mes. Aquest mercadet es força interessant. S'hi pot trobar des de verdures, especies i altres aliments, a bonsais, kimonos, gravats, escultures, mobles, etc... Es un mercat de les puces. Gairebé tot de segona ma. Be... excepte els aliments, espero... XD A mig matí he tornat a l'estació de Kyoto, on havia quedat amb el meu amic Junichi. Havíem quedat al punt d'informació turística... Però resulta que n'hi ha dos... I jo m'esperava al del carrer i ell al del primer pis de l'estació... Fins que me'l veig passejant-se amb un cartell amb el meu nom! Després d'una breu presentació, de fet ja fa prou temps que parlem, però no ho havíem fet mai en persona ni de viva veu, hem agafat el bus fins prop de Gyon, per anar al Kenninji. On hi ha la pintura d'una parella de dracs enorme al sostre d'una de les sales. Força impressionant, ja que em pensava que era una mena de fresc, però realment està feta en fulls de fi paper i enganxat al sostre. Es veu que l'artista va trigar 2 anys en fer-lo! Ja he dit que es enorme! També hi ha un parell de jardins zen. El més interessant es el Houjyouteien, que amb les línies ondulades sembla realment el mar. Despres hem pres un te maccha i menjat mochi amb diferents condiments (matcha, kuro goma, i un altre de color groc que no recordo el nom) a Gyon. De passeig en direccio al Kodai-ji hem pujat en un jinrikisha (rickshaw), que en altres paisos asiatics encara s'utilitza com a transport com si d'un taxi es tractes. Pero aqui es mes una atraccio turistica que altra cosa. Mentre et porten pels punts turistics, van explicant-te coses (en japones o angles). Normalment son nois els que estiren d'aquest, pero a nosaltres ens ha portat una noia que, si no recordo malament, es diu Aiko. Molta gent l'animava quan veien que era una noia, mes aviat menuda, per unes costes que a peu ja son prou cruels... Doncs imagineu-les arrossegant un carro amb dos persones dalt, i sense parar de parlar... お疲れ様でした、愛子さん！ Despres si que hem anat al Kodai-ji i despres, passant per Sannenzaka i Ninenzaka hem anat cap a Kiyomizudera. Llavors s'ha posat a ploure, no gaire, pero prou per a fer obrir els paraigues... I amb la gentada que hi havia era una mica emprenyador... Fins que finalment hem arribat a la cua per entrar a Kiyomizudera, per a l'entrada especial per al recinte il-luminat. Tot i que ja hi havia estat, no em feia res tornar-ho a veure. Aixi que ha estat un dia complert i he parlat en japones gairebe un dia sencer! Estic contenta! Gracies, Junichi! Pero en arribar a l'hotel, i trobarme amb els francesos i anglesos tambe... No podia parlar res comprensible... Em sortia el japones per tot arreu! El meu xip anava lent com l'ordinador en el que estic escrivint... Quin carrau! Per aixo... pensar en catala m'ha relaxat ara mateix... encara que la tele esta a tot volum i en japones mentre fan els anuncis, abans la tenien en angles perque no se quina serie veien en dual... Crec que es una mena de Betty la fea, o alguna cosa aixi... Ah! ja s'han acabat els anuncis! Ara fan "Herois"! Hirooooo! Es fotran perque el Hiro no esta subtitulat! Ajo y agua, boys! XDDDDD
Avui he anat a Uji. Es a prop d'Inari, a la mateixa linea de tren. Si heu tingut mai una moneda de 10 iens als dits, hi haureu vist un edifici, es el Byoudouin. L'edifici central, la Sala del Fenix, esta coronat per una parella d'aus fenix, i com anecdota, es l'unic edifici del recinte que no s'ha cremat. Pero el que porta mes gent a visitar Uji es la relacio que te amb el Genji Monogatari. Molts dels pavellons del Byoudouin han desaparegut, pero hom es pot fer una idea d'aquella epoca daurada a traves d'aquesta gran obra literaria escrita a principis del s.XI. Els capitols finals estan ambientats aqui,lloc que la autora, Shikibu Murasaki, coneixia molt be. Va servir com a dama a la filla del conseller Michinaga Fujiwara, que va prendre posesio de la casa de camp que despres designaria com a santuari d'Amida el que es avui aquest recinte. Hi han un parell de rutes marcades que passen per llocs que surten al llibre, tambe pel museu que parla d'aquesta historia d'amor i solitud humana. Un dels llocs marcats es Patrimoni de la Humanitat. No es molt impressionant, sino que es mes important per la influencia cultural que arquitectonica. Doncs es un santuari petit amb un parell d'annexes encara mes petits... Uji tambe es coneix per la pesca amb cormorans. Pero nomes ho fan al bon temps. Els lliguen un cordill a la part inferior del coll, que no els deixa engolir els peixos grans, pero si els petits i sobretot respirar. Amb llums atrauen els bancs de peixos i llavors els ocells es llancen a menjar. que no es poden engolir el peix, aquest es pot treure del ganyot de l'animal, que torna a llancar-se al riu a per mes peix. Aixo es pot veure des de les ribes del riu Ujigawa i des d'un parell d'illots que hi ha al mig. Als quals es pot arribar amb ponts. Jo no he vist la pesca, pero si els cormorans. Que els han dutxat a raig de manguera en una gabia que hi ha en una de les illes i que despres han deixat que se les campessin al riu. Mentre dinava he vist com tambe ho feien cormorans i garces.
Avui va de pel-licules! Pel mati he anat a Fushimi Inari, un temple que com tots els santuaris dedicats als esperits d'Inari, esta ple d'estatuetes de guineus, que son els seus missatgers. I com no, de torii! Jo m'esperava un sender mes o menys llarg... pero no tant! Una montanya amb senders que es creuen i passen per diferents temples... Quan ja feia estona que caminava ha comencat a fer vent i per tant mes fred. I m'ha vingut un flaix... M'he recordat del Fuyu de "La historia interminable". En Fuyu es el drac blanc i pelut que va volant. I "fuyu", en japones vol dir hivern. Aixi que suposo que ha estat una mica veure escultures de dracs, el vent i una mica de tot que em deu haver fet venir aquesta imatge al cap. Pero el que passa es que he tingut la canconeta de la peli enganxada tot el dia, i canviant l'story per "torii"... Perque no s'acabaven mai!! Entre els molts templets he trobat un dedicat a Benten. Ho he reconegut per la pica amb una mena de coladors a dintre. I m'he recordat del que vaig veure a Kamakura fa quatre anys. Es diu que si rentes diners en aquesta aigua (pica, font, el que sigui) i el deixes assecar de forma natural, aquests diners et tornaran multiplicats. Ara... No diuen quan ni per quant, aixi que si es per zero... cagada la hemos! XDDDD Jo, per si les flies, he rentat el que portava a la butxaca en aquell moment. Una moneda de 500 iens i un parell de 10 iens... Per la tarda he anat al Toei Eiga Mura. Una mena de parc tematic de la Toei, amb alguns estudis de gravacio i exteriors que s'han fet servir per pelis d'epoca (chanbara), serie B (tokusatsu), els vestits i vehicles de series com els Power Ranger... Tot es una mica rudimentari... Hi ha una mena de bassal, que diuen que es la zona d'efectes especials... De cop i volta vaporitzen aigua i surt un cap de tiranosaure, godzila, monstre per l'estil i s'esta una estona treient aigua per la boca... Patetic... Un espectacle de ninges... No tinc paraules... No cal dir que m'ha decebut bastant... Al contrari del temple del "Never ending torii" I per acabar, una peli de debo, o potser seria un dorama... Quan passava per davant de l'entrada de Pontocho, gairebe em menjo un tio amb una camera de filmar, i no era un turista, no! Era de cinema, i al costat el director, amb cadira i tot, i els assistents al voltant. Dos tios mes a l'altra banda de carrer amb els focus i una parella que serien els actors. No tinc ni idea de qui son... Llavors sento un "Katto! Okee desu!", que seria com el "talleu! es bona!" del Polonia... I pim-pam, en un moment ho han tingut tot desat! Aquest ha estat el moment de cine autentic d'avui.
Excepte nevar i pedregar, avui ha fet de tot... Comenca el dia tristot, amb nuvols, pero amb una temperatura agradable. Aixi que he anat cap a Kiyomizudera, que ja havia visitat fa quatre anys, pero com que tenia part de la balconada en restauracio (el dimoni em seguia...), he decidit tornar-hi. Aixi que en comptes de pujar pel carrer que va directe a l'entrada i que esta ple de botiguetes de records, he pujat pel carrer que va a parar a la part del costat de la font d'Otowa. A mes de poder veure la balconada sense les lones, hi ha sales que normalment estan tancades que es poden visitar. Llastima que no deixen tirar fotos... Un glopet de la font Otowa, que diuen que ho cura tot, o que et pot concedir qualsevol desig (segons les versions) Quan he sortit del recinte si que he baixat pel carrer de les botiguetes, per a poder passar pels carrerons costers de Sannenzaka i Ninenzaka. Que segons les llegendes populars, si caus mentre hi passes tindras tres i dos anys de mala sort, respectivament. I avui si que he vist maiko! I tambe un parell d'impostores... Les he vist de lluny, pero quan m'hi he apropat he vist que el maquillatge era mes de carnestoltes que el de la cara del Jocker... Llavors una ha tret una camera enorme de no se on i s'han comencat a fer fotos... Gairebe no podien caminar sobre les getes... Un risc en aquells carrers tan costeruts i amb pedres esmolades del pas de la gent. M'he trobat una parella de catalans, de Calella (Maresme), que tambe havien vingut amb l'oferta de Finnair. Llavors ha comencat a ploure i a refrescar... Aixi que he passat per un super 24h que es diu "Fresco" i que es molt mes barat que els altres 24h, i he agafat alguna cosa per dinar. Per la tarda me n'he anat al Heian-jingu, per veure el jardi que no havia vist. Suposo que a la primavera o a l'estiu tindra mes bona pinta. Ja que hi ha molts arbres de fulla caduca, i entre ells pocs momiji que aguantin les fulles... Tambe he visitat el Torii (porta vermella que marca l'entrada d'un santuari Shinto) i que fa quatre anys estava en restauracio (per variar...) i que just quan marxava (l'hotel estava just devant) estaven treient les lones, pero no perque ja l'haguessin enllestit, sino perque s'apropava un tifo. S'ha girat vent (no es cap tifo... No es epoca de tifons), esta a punt de pondre's el sol, i encara fa mes fred. Aixi que torno a l'hostal per agafar la jaqueta dobla i llavors he vist un parell de cartells que deien que el Kiyomizudera i el Nanzen-ji tambe obrien per la nit amb il-luminacio als jardins. El Nanzen no l'havia vist, es petitet, pero te el seu encant. I he tornat a anar al Kiyomizu, que amb la il-luminacio, els edificis encara es veuen mes espectaculars. Pero, per jardi il-luminat, el mes maco crec que es el del Chionin.
Ahir, despres d'escriure l'entrada anterior, vaig estar parlant amb una parella de Liverpool forca simpatics. Estan fent la volta al mon! Tambe amb un nord america, d'ascendencia asiatica. En un principi no sabiem si era d'aqui, pero quan ens vam presentar es va aclarir tot. Bona gent! Ara mateix acaben d'arribar els anglesos. Els vaig aconsellar de que anessin al Chio-in. I els ha encantat!
Jo avui he anat fins a Saga-Arashiyama, i he agafat un tren panoramic que passa per un congost. Li diuen el tren romantic... pero de romantic ni un boci... Amb una cua enorme, he hagut d'esperar fins a dos convois despres. I ple de gent, que s'aixeca per fer fotos, crits de "sugooooi" i "kireeeee"... Pero el paisatge esta forca be, amb tot de colors de tardor. Pel riu, baixen unes barcasses amb gent pels "rapids" (entre cometes, perque de rapids, com el tren, nomes el nom) De tornada he passat de les barques i he agafat el JR fins a Arashiyama, altre cop. Alli he visitat un parell de temples, amb els jardins corresponents. El parc de Kameyama que cobreix els turons de vora el riu, es forca tranquil i molt bonic. Es estrany estar passejant (hi ha moltes costes... aixo si) sense gaire gent, despres de l'aglomeracio de baix al poble i vora el riu, on arriben les barcasses i hi ha bots de passeig. Ja a Kyoto, he anat passejant fins a l'hotel. I a Karasuma-dori he entrat a un centre comercial pijo pijo... (quan recordi el nom exacte us l'escric) Pero que ja coneixia de l'altra vegada. A la planta baixa hi ha la seccio d'alimentacio. I si hi vas a ultima hora, aixo vol dir despres de les sis de la tarda, fan rebaixes als bento i al sushi i sashimi, que logicament dema no podran posar a la venda. Aixi que per 200 o 300 iens pots sopar. Que es el que vaig a fer ara! Itadakimaaaasu!
Creia que avui seria un dia de transit, es a dir perdut... De bon mati ha comecat a ploure a Tokyo, aixi que carregada amb maleta, motxil-la i paraigues m'he dirigit capa l'estacio d'Ochanomizu (per variar) pensant en com m'ho faria per baixar la maleta fins a l'andana, ja que no hi ha ni escales mecaniques ni ascensor... Com que he arribat molt aviat, m'he hagut d'esperar a l'estacio de Tokyo. Per fer un trajecte en Hikari. Unes tres hores... Quan he arribat a Kyoto, segons el planol i les indicacions de l'hostal havia d'agafar, entre altres, el bus 100. Com que aquesta era la primera opcio,doncs l'he triat. El problema ha vingut quan he baixat a la parada que deien i no em lligava el mapa amb el que veia... Preguntant, s'arriba a Roma... O en aquest cas al co$5@# d'hostal... Habitacio compartida... amb 7 persones mes... Be, de moment 4, ja que hi ha 3 llits lliures pel que es veu. Venia amb la reserva per una habitacio de 4 persones, pero m'han dit que hi ha overbooking i que si volia quedar-me havia de ser en habitacio de 8... Quin remei! Com vol que ara em posi a buscar habitacio? En aquesta epoca es dificil trobar habitacions lliures a Kyoto. A part es a l'edifici del costat. No te ascensor i estic, segons ells en un segon pis... jo he comptat tres replans... I mes estreta no pot ser l'escala... aixi que maleta i jo, amunt! L'habitacio... Hi ha d'haver un tigre mort aqui dins... Aixi que tanco laporta i me'n vaig a la dutxa! Que entre ls escales d'Ochanomizu, pujar i baixar del bus i aquestes, he suat com una porqueta... Acabada la sesio de rentat, he sortit a passejar per Pontocho, que esta just al costat. Es un carrero ple de restaurants, que encara conserva algunesde les cases de te a les que van les Maiko i les Keiko. (les geishes) Alguna cosa bona ha de tenir l'hotal! Esta al mig de Kyoto.
Donant el tomb he vist ja tres restaurants que suposadament fan paella valenciana autentica... Despres m'he arribat passejant fins a Yasaka-jinja, que ja havia visitat, pero sempre amb llum de dia. Passejant pels jardins he arribt fins al Chion-in, que esta eccepcionalment il-luminat, esta precios! I m'he fet caldo fent fotos! Entre els focus que ressalten de tal manera les estructures de fusta i els momiji vermells, sembla que s'encengui! Aixo ha salvat dia!
Nota: sifalta alguna lletra, es per culpa de la linia que es queda com pillada...
Com era d`esperar, m`he fet caldo comprant manga i xorradetes varies... I encara em queden 10 dies per aqui. Se m`estava acabant l`efectiu, en part per culpa de la Caixa... Quan els vaig demanar el canvi de divisa, amb un euro tenia vora 166 iens. Amb vistes que el ien pujaria, m`hi vaig tirar amb temps... Sabien que no els necessitava fins al novembre, haviem quedat que em trucarien quan els tinguessin, pero es van columpiar, crec que intencionadament... Ja que van ser tan rucs d`entregar-me`ls amb la bossa que els entreguen a la seva oficina, i alli hi marcava el preu de poc despres de quan els els vaig demanar jo... Mes baix de 166 iens per euro, pero bastant mes alt del valor del dia en que els vaig rebre i per tant pagar. Aixi que realment tenia menys liquidesa de la que comptava en un principi. Per aixo m`he vist obligada a treure diners del caixer, doncs per a fer compres petites no es molt practic pagar amb targeta... Aqui no es pot treure diners de qualsevol caixer. No per les comissions, sino que la majoria no accepten targetes d`altres entitats. La opcio mes clara per als de fora es anar a una oficina de correus, n`hi ha que tenen caixers. Tambe n`hi ha als "conbini" 7eleven. Com que tenia d`enviar les postals me n`he anat a l`oficina postal, que resulta que en tenia dues ben a prop de l`estacio d`Ochanomizu, que agafo cada dia. I de pas m`he autoenviat un paquet. Be... L`he enviat a nom de ma mare, perque trigara nomes 3 dies, igual que a Espanya (mode ironic: On) Quan he acabat amb tot aixo, he anat a Ueno, al museu Nacional d`Art de Tokyo. Ja hi havia anat, pero l`edifici d`Art Japones estava en proces de restauracio. M`hi he passat vora 3 horetes entre tots els salons, tornant a veure la part d`art asiatic. Sortint, he anat a passejar pel parc de Ueno. Que avui estava mes ple d`indigents del que recordava. Es veu que havien repartit menjar o alguna cosa. Pero el que veig es que la gent els tracta com tracten als corbs aqui, simplement els ignoren i/o els eviten, com els "eta", els intocables del Japo feudal, que feien les feines que es creien impures (curtit de pells, botxins i sepulturers) Sortint ja del parc hi havia unes quantes paradetes amb objectes i rampoines usades. Una mena de mercat de les puces. Pero on m`he dirigit es a Ameyokocho, un conjunt de carrerons, pels que havia passat varies vegades, pero mai a l`hora oportuna, sempre tard. Es troba just entre l`estacio de Ueno i la de Okachimachi. I es una mena de mercat on es barregen el peix frec (be... congelat la majoria), les sabates i la roba, fruita i verdures, algues seques, snacks secs (peixets, pops, crancs dolsos...), sembeis i arares, paradetes de sashimi, d`okonomiyaki, de mochi... I tot entre les ronques veus dels venedors, cridant que el seu producte es el millor, que es fresc, que es delicios... Amb aquelles veus de gripau... em faria com a cosa! He trobat nous de gingko! Mama! Ja t`ho deia, el que es menja es la part de dintre del pinyol, no la part pudenta! ;p
Ja a l`hotel he aprofitat per fer la bugada, i mentre donava tombs la roba, me n`he anat tambe a remullar al rotemburo de l`hotel. Pero despres de tastar el de Yudanaka, aquest m`ha semblat una mica decepcionant... No era prou calent! I despres, tot net i a sopar, que a l`hotel m`han convidat per estar mes de 5 nits. Sashimi i tempura, sempre acompanyat de l`inevitable gohan (arros blanc)i la sopa miso. Hi havia altres plats, pero tenien pinta de ser molt pesats i calents, i he anat al segur. Oishii!
Entrades
