"Allí donde fueres, haz lo que vieres"

Més d'un cop m'han preguntat d'on em ve la meva "afició" per Japó.
I no és fàcil de respondre...
No és perquè no ho tingui clar, sinó perquè hi han influït tants factors al llarg de la meva vida fins ara, que és difícil de enumerar-los tots.
De vegades he pensat que ha estat un "amor" que ha anat creixent amb mi.
Ja de ben petita, al parvulari, un cop vaig dibuixar, en una de les tantes làmines que es fan en aquella edat, un dels personatges amb els ulls allargats.
El comentari que vaig rebre va ser: Mireu, la Marta ha dibuixat un xinès (bé... la "senyu" va dir "chino", però ara no ve al cas).
I jo que salto... No! Que és japonès!
Si en ma vida no havia vist un japonès de prop...
Però ja hi deuria tenir cert interès, no creieu?
El cert és que podria estar influïda per la parella de gegants Japonesos que tenim a Reus.
Aquí teniu uns retallables que he trobat al web de l'Andreu Faro Lalanne
(si voleu conèixer la resta del Seguici i innombrables caricatures i acudits nascuts de la mà d'aquest dibuixant, no dubteu a passar-hi)


Anys després, em vaig disfressar de japonesa per Carnestoltes.
(Llavors, que era primeta i el yukata
em quedava bé... sig!)
I els comentaris de que era xinesa ja em van inflar el que no sona... Que no vaig de xinesa, carai!! (#¬¬)

Quan érem petits sovint ens preguntàvem on aniríem de grans, quin lloc del món ens agradaria visitar. Uns (molts) deien Austràlia (per ser les antípodes? Pels cangurs i els coales?), altres Amèrica (no es distingia el país...) i jo... Què us he de dir? Sense saber gairebé res de geografia i menys d'història i cultures, la meva meta era el Japó!

Quan tindria 12 o 13 anys va ser el bum de l'anime, amb Bola de Drac i el Dr. Slump, l'Arcàdia del Capità Harlock,... I totes les sèries que han alimentat les nostres hores de televisió.
Jo en conec d'un que els dissabtes matinava per pròpia voluntat per a engolir totes les sèries d'anime que emetien per la tele... Si entre setmana el féssin aixecar tan d'hora hauria remugat com el que més. Ne! Tatchan!?
Llavors van començar els intercanvis de fotocòpies (rieu-vos del Top-Manta) i de merxandatge, les maratons d'anime, els estalvis gastats en col·leccions... I sort que per aquell temps, arribaven poques coses al nostre país.
Com que a casa no es volien gastar el que costaven les camisetes, me les pintava jo mateixa.
I orgullosa que n'estic! Estan ratades de tant rentar-les, però encara les guardo.
Serà un tòpic, però Akira em va marcar molt. (Va ser el primer anime que vaig veure al cine i el primer VHS que em vaig comprar, per descomptat... de tant passar-la està feta caldo)

Fins i tot vaig provar de dibuixar manga, sense èxit... Ja que no trobava ningú que creés una història per a poder-la dibuixar... Ja podeu veure, que la redacció i seguir un fil continu no és el meu fort... El meu cervell salta d'una cosa a l'altra per simples al·lusions, conexions estrambòtiques, semblances o sensacions que em fan recordar una altra cosa que aparentment no té res a veure amb el que havia començat...
Bé! Que me'n vaig per les rames!

Em vaig començar a interessar per les vestidures clàssiques japoneses a les classes de dibuix. Ja que la professora, que llavors estudiava disseny de modes, tenia un llibre de la història del vestit on hi havia l'apartat del Japó. Així com va començar a créixer el meu interès pel sumie i l'ukiyoe.
En especial els d'en Hokusai.

Seguint en aquella època, just el 1994, hi va haver una sèrie de concerts organitzats per la Unesco al recinte del Todaiji, a Nara, que van ser emesos per televisió. Jo el vaig veure pel 33.
I em va impressionar tant l'arquitectura d'aquell temple que el vaig fer un punt de pas inevitable per al meu (llavors) viatge pendent.
També em van impressionar molt els Taiko.
I va ser el primer cop que vaig escoltar X Japan, i des de llavors "Endless Rain" forma part del meu propi Top10.

Tot i que la seva estètica no em va convèncer mai... Vaig al·lucinar com en Yoshiki passava de tocar frenèticament la bateria (la seva manera de tocar tinc entès que li ha portat problemes de columna) a tocar el piano tan gentilment... Si ho intentés jo, suposant que sabés tocar els instruments...(^^;), em tremolaria tan el pols que seria incapaç de fer-ho.
També en aquest macro-concert vaig "coneixer" en Tomoyasu Hotei, que potser a alguns us soni de la BSO de Kill Bill, amb "Battle without Honor or Humanity"
Aquí en teniu un clip de la peli.


Fa cosa de 6 anys, en una de les meves "rondes" per les llibreries, vaig trobar el llibre "Japonés en viñetas" d'en Marc Bernabé.
A partir d'aquell moment, mig en broma, vaig començar a "estudiar" japonès.
I ho dic entre cometes, perquè el verb estudiar no pot definir la metodologia inconnexa que segueixo, de forma autodidacta, amb tota mena de llibres, pelis, dorama i anime en VO.

El meu primer viatge al Japó va ser tot just un any després de començar la meva epopeia amb aquest idioma.
Va sorgir també mig en broma amb uns companys de feina que jugaven a un videojoc i no entenien els textes que hi sortien. El seu comentari va ser "Apa! la Marta ens ho traduirà! O millor! Anem al Japó i hi juguem allà!"
Jo em vaig quedar a quadres, rombos, puntets i estrelletes... Però vaig aprofitar la "broma" i realment vaig anar al Japó.
Després de la segona vegada, aquest cop completament sola (amb vistes de futures escapades, eh!) que hi vaig anar, es van multiplicar les peticions de consells per part d'amics i coneguts per si un dia hi van...
Jo encantada d'explicar-los les meves experiències i impressions.
Però n'hi ha hagut que han insinuat que els monti el viatge jo...
Per aquí no hi passaré... No pel temps que hi perdi jo, sinó que, per pròpia experiència, he gaudit més d'un viatge que he hagut d'investigar i preparar jo mateixa que els que m'ho han donat tot fet...

L'altre dia, algú d'aquests em va preguntar que què feia si em trobava en algun lloc perduda i no sabia què fer...
La meva resposta va ser simple: "Allí donde fueres, haz lo que vieres"
És una dita molt i molt encertada, y sempre m'ha donat resultat.
I pels meus mecanismes de funcionament del cervell, em va venir un flaix del concert de Nara que he comentat.
En concret la cançó de Roger Taylor (bateria dels Queen), que va tocar juntament amb en Yoshiki dels X Japan, Foreign Sand.


La rèplica del meu amic va ser...
Si, ja! Però em montaràs el viatge, o no?
(#¬¬)fhhhhhhg... Ja ho veurem!